dimecres, 12 de gener del 2011

carpe diem, Nadal...



Les persones arrelades formen part d’un paisatge. Hi ha gent que mai formarà part d’un paisatge, que mai serà del lloc, per molt que hi tresqui o hi visqui. En canvi hi ha persones que, sense fer res especial, vivint a la seva bolla, hom els identifica inequívocament amb un lloc. En Nadal no hagués sabut viure de cap altra manera.

Nadal era una icona del poble. Era una icona dels joves. És fàcil recordar-ne alguna imatge, amb la bicicleta rosa (els darrers temps ja sense gomes) pels voltants de Can Castell, contant alguna història (real o fruit de la fantasia, qui sap) a una taulada de joves; o dins Son Cleda amb la cervesa en la ma i demanant un cigarret. Si havia trescat, es posava a cantar ‘guantanamera’ als estrangers que seien en la terrassa i, si no li feien cas, agafava tapins i partia cap al Pou Lleoner, es seia en un banc, i tocava l’harmònica per a ell totsol, com si res en el món tingués cap importància.

La majoria deien que, de beneït, no en tenia res. Mon pare me va contar que, ja fa molt de temps, en Nadal havia anat una setmaneta a treballar de manobre amb ell. I el dilluns següent li va dir que no hi tornava. Les seves paraules foren: “saps que?, com que he vist que tenc tants de duros fent feina com sense fer-ne, m’estim més no fer-ne”. Es veu que el cap de setmana havia pesat més que la possibilitat d’estalvi. La definició absoluta del ‘Carpe Diem’.

Ens semblarà rar no tornar-te veure més.

Et mereixies una portada, Nadal.

(foto: M. Antònia Llull)