Es Can Castell un bon lloc per quedar amb qui et vols lligar o per dur es 'jefe' a prendre algo???

Imatges preses en les meues visites d'inspecció a hotels o altres llocs. Son imatges de cartells dels vestuaris de personal o dels passadissos de servei. Sense comentaris.

Una picadeta per entrar en gana.

Origen: un hotel de l'Eixample de Barcelona.

Primer plat, suau. Aquí ja van a la butxaca!!!
Origen: un restaurant de banquets i noces de Salou (Tarragona).

Segon plat, ja per quedar plens. El nivell d'elaboració ja es més alt.

Origen: un hotel de Torremolinos (Màlaga).

Les postres, que no tenen despreci.
Origen: el mateix restaurant de banquets i noces de Salou (Tarragona) d'abans.

O potser vos pensau que els cuïners i cambrers no fan tot això també? Es com la Claudia Schiffer: també pixa i caga, encara que sigui dificil imaginar-la asseguda a la trona.





Can Castell, homenatge a un local involuntàriament kitsch i retro... *

Can Castell –Son Bordils– es un bar, un cafè, amb personalitat. Segurament ningú li negarà a Can Castell la personalitat. Com les persones, els llocs i en especial els bars tenen personalitat. Com en les persones, la personalitat d’un establiment ens pot agradar o no, ens pot atreure més o menys, però el sol fet de tenir-ne li dona un caire especial. Altres bars, altres llocs, no tenen personalitat, no tenen res que els faci singulars. Fer un cafè o una canya en un lloc sense personalitat ens permet només assaborir el cafè o la canya; fer un cafè o una canya a Can Castell ens permet assaborir el batec del poble i del canvi generacional.

Sabem de bon de veres que si Can Castell fos d’una altra manera perdria aquesta singularitat. I sabem de bon de veres les sineueres i sineuers que això, lo de Can Castell, només ho pot entendre qui fa anys que rossega per Sineu.

Ens hem fet grans. La major part dels qui llegiu aquest bloc hem tornat més majors. Sovint ja ens avorreix allò de, en haver sopat, un dissabte qualsevol, fer les primeres copes en un lloc tan poc estudiat o dissenyat per ser un lloc d’encontre ‘pre-marxa’. De fet, segurament ja no es el que era, el lloc. I això que no ha canviat gens. Hem canviat noltros.

I es que Can Castell es un bareto rural, d’homes d’edat –i dic homes, pq dones majors se’n veuen poques, si exceptuem sa madona, madó Xisca–. Només darrerament, aquesta darrera dècada, s’ha esdevingut el fenomen misteriós de ser lloc comú de joves i vells. No es un lloc per dur-hi ningú de fora poble, exceptuant si es algun esquerranós radical –i aleshores si que es el lloc ideal, per allò de que vegi com d’”autèntics” que som els sineuers–. No es un bareto on s’acostumi a portar els ‘ligues’ –per això hi ha altres llocs a 30 minuts de cotxe–. Però es el bar de Sineu que té més caràcter.

Un horabaixa de dia feiner es quan s’aprecia millor aquesta essència. Cadires “recents” –de fa només uns anys, quan les van canviar totes– que ja semblen velles, i totes amb alguna taca que ja no fuig o algun forat de cigarro. Taules pesades que una nina que no hagués berenat bé no podria moure, un quadre immens d’un trist i decadent paisatge ocupant mitja paret, publicitat la resta de les parets –carreres de cavalls, míting d’Esquerra, classes particulars, i un que lloga cases als alemanys–, la màquina escurabutxaques –a la que sempre juguen els mateixos–, na Bel darrera sa barra –sempre amb una rialla d’orella a orella, com una nena malcriada; no se si conec ningú que transmeti tanta proximitat com na Bel–, i l’amo en Biel entrant un caixó de coca-coles amb aquell caminar característic que té i amb una fesomia que recorda el Frankenstein de Mary Shelley, acaben de completar la part principal de l’escena. A la barra, un home molt major s’empassa una copa de cassalla d’un glop, i a les cadires de fora un grupet de ciclistes estrangers fan la xerradeta abans de tornar a partir. Més tard el local s’omplirà dels incondicionals del joc, que manejaran quantitats marejants de bitllets com si d’un casino es tractés.

Una nit de dissabte el físic no canvia. Però canvia l’esperit. Es fins i tot ‘tendre’ veure les diferents pandilles o grups fent teulades grosses, després de venir de sopar, a fer els primers cubates. I també tots aquells que ‘no han quedat’ amb ningú. Ja saben que, a Can Castell, hi haurà tothom. La major part dels que després es trobaran al pub, fan primer un caramull de combinats a tres euros i mig a Can Castell. Xerren, fumen, i mengen pipes o cacauets, tirant les llosques i les peladures al terra. Comencen a posar-se alegres, amb mitja rialla, i un moment donat tothom comença a cridar al mateix temps, perquè no se qui acaba d’entrar per la porta, o perquè una nina guapa va a l’escusat. Altres, amb dues copes de més, fan tot un discurs filosòfic a la penya o a la nena guapa que se l'escolta.



Totes les ciutats tenen aquells establiments emblemàtics, de tota sa vida, que surten a les guies turístiques, i a on quedes amb tothom que no es de la ciutat. El Bar Cristal o el Bar Bosch, a Palma, o el Bar Zurich, a la Plaça Catalunya de Bcn, tenen aquesta funció. No son llocs cool, fashion, sofisticats, chic,... Son el baretos de tota la vida, els llocs on encara els palmesans i barcelonins vells, els veïns de tota la vida del centre de la ciutat, van cada matí a fer el cafetet o el cortado descafeïnat i a llegir el Marca o s’Ultima Hora, i a fumar un Celtes ara que sa dona no els veu. Can Castell té algo d’això, però no. Tampoc no es això. Can Castell no figurarà mai en cap guia turística ni serà lloc de trobada amb algú que no es de Sineu. Can Castell es, senzillament, diferent...

Si ets sineuera o sineuer, i només si es així, hauràs entès tot això. O potser no?.

NOTA: n'hi ha un que ha de fer un llibre sobre noltros (Nosaltres els sineuers, per exemple). Mira, l’escena, el decorat principal, ja el te...

(*) dedicat a aquells que ja ens hem fet grans, que ja no anem tan sovint a aquest lloc, però que compartiu amb mi aquesta visió tendre del lloc...