cubets de gel per tenir els collons ben fresquets i baixar el nivell de testosterona.

Psicobiologia masculina d’asseguts davant Can Castell. una explicació per a elles, sobre la sabonera que treuen ells

Es regla general dels mascles de l’espècie humana posar-se veritablement malalts ara especialment. Ara que fa més hores de claror, que arriba el bon temps, i que sembla que envaeix una sensació general de felicitat, i que per tant tothom hauria d’estar més sa que una cama-roja. Doncs no, els mascles de la nostra espècie fem tot el contrari: agafem unes malalties que conteu-li.

Tota la culpa la teniu voltros. Ses femelles de l’espècie humana. Als mascles, veure carn ens fa perdre els papers. I jo, en particular, no hi puc fer res. Ho se, que perdem (i perdo) els papers, quan una fèmina vestideta amb quatre ‘trapitos’ se’m fot a davant i me xerra com si res. Això si, a mi no se’m nota. (jejeje)

Generalment no ens posa malalts la parella (quan en tenim), que veiem nua cada dia des de fa una eternitat. Ni ens posa malalts anar a una platja nudista (de fet, trobo que es lo més antieròtic que hi pot haver, una platja nudista). En canvi ens posa malalts la insinuació carnal: estar acostumats a un hivern més o manco llarg, en el que estem avesats a veure na fulanita de tal vestida elegantment però més o menys 'tapadeta', i de sobte, un dia, per exemple un dissabte 14 de juny, la te trobes no se on i ve a saludar-te i el primer que veus es que d’un dia per s’altra ha canviat totalment de vestimenta i ara només du posat això que he dit abans, quatre ‘trapitos’. I ella tan tranquil·la. Alé!!! Mira-te-la, sa fresca!!!.

Es interessant en aquestes ocasions intentar veure-ho des de fora. Es a dir, observar els demés mascles de l’espècie una estona. Les seves actituds davant l’enverinament carnal estival. Mirar-te la fortor dels altres des de fora.

Ets mascle i tens aquest problema?. La solució es fàcil. Primer de tot has de tenir a ma una bossa de cubets de gel, d’aquestes que venen a ses benzineres o a Can Castell o a s’Aprop, o a un lloc d’aquests. Te la poses damunt els collons, millor sense roba, uns minuts, fins que els tens ben congeladets i inservibles per res. Els ouets i sa perdiueta a uns quants graus sota zero. Aleshores la sang ja no bull tant, ja no surt foc pels queixals, i les hormones tornen al seu lloc, i així es pot ser un simple espectador de la realitat. Quan després vegis els altres masclets per allà a lloure fent trastades, veuràs coses que no veies abans quan tu també anaves més fort que un mànec de càvec o que un mac de torrent. Per exemple, veus una troupe de mascles asseguts a ses cadires de davant Can Castell, amb els peus damunt sa cadira que tenen a davant, i tots fent sabonera per sa boca.

Tu, mentre tant, amb els collons congelats ets més angelical que en Joselito quan cantava en aquelles pel·lícules que mirava sa padrina. No fas baves per la poca i quan tens una txati davant tu que et parla pots seguir la conversa sense haver de mirar els pins de Es Fossar.

Haurem de proposar-nos això, els mascles. Dur a dins el cotxe una bossa de cubets de gel per refrescar-nos els collons quan entren en ebullició.

Paraula de Déu. Vos ho demanem senyor. Amén.


Agrairia si algú del PP té l’email del cosí d’en Rajoy

Agrairia molt que algú tingués el mòbil o l’email del cosí d’en Mariano Rajoy (el que encara es president del PP, no se si per molt temps) i me’l pogués passar. Recordeu, el primo de Sevilla, aquell físic que va dir que no hi havia canvi climàtic, que tot el que li succeeix a la meteorologia actualment era una cosa normal.

La foto que acompanya aquest escrit es feta ahir, diumenge, 15 de juny, en una caseta de prop de Sineu. El temps de bolets es a la tardor: les condicions d’humitat per les primeres pluges, així com la temperatura suau dels mesos de setembre i octubre, activen els mecanismes biològics que fan brotar blaves i esclata-sangs.

Es veu que, degut a aquest temps tan rar que ha fet (des de sa fira de Sineu ha plogut sis caps de setmana seguits!!!), les ‘hormones’ fúngiques d’aquests bolets s’han fet un kaos mental i els han fet creixer.

Després n'hi ha que diuen que el canvi climàtic es un doi.

Vull viure ye–ye

Objectes habituals quan jo era nen, i que ara ja no hi son, o han canviat i perdut personalitat. Objectes que quasi ja s’han extingit però que me criden l’atenció:

Cafetera Italiana. D’Italia de mitjans segle passat van entrar moltes coses, per exemple la cafetera. Tres peces metàl·liques configurant un rudimentari sistema per fer passar l’aigua bullint a pressió a través del cafè molt.

Lambretta i Vespa: També italianes, suposaren una revolució pels nostres pares. Amb aquella forma i renous característics, qui tenia una Lambretta lligava més que qui no en tenia. A la Mallorca de les sueques que venien buscant el latin lover espagnol, els picadors del poble no sabien res de Yamaha ni Kawasaki. Només hi havia Mobilette, Vespa i Lambretta.

Minipimer. De disseny italià, com no podia ser d’altra manera. Ara hi ha robots de cuina. No es el mateix. La mini-pimer de tota la vida no tenia res automàtic ni programable i no era de color negre o metàl·lic, sinó de color beig o cel fluix, i només tenia un botó (encesa o apagada).

Seat 600 o Seat 850. Recordo encara amb nostàlgia el 850 de mon pare. Me demano com podien pegar un polvo dins d’un d’aquells minúsculs cotxes. Me demano com podien arribar vius de Sineu a Cala Rajada, un 15 d’agost (el dia que tots els sineuers anaven a la mar), anant a 60 km/h, amb quarta i sense aire condicionat.

Màquina de cosir. Mai he entès perquè a totes ses cases hi havia sempre una màquina de cosir. Invariablement, la gent tenia màquina de cosir, com ara tenim tots un DVD.

Antonio Ozores i Alfredo Landa. Crec que totes les pel·lícules d’aquests dos son sempre iguals. Aquests si que van forts!!!. El que no entenc es com es podien tirar na Lina Morgan. Els americans tenien més sort amb el sexe: tenien na Marilyn Monroe. I els francesos, oh!!! els francesos, tenien la Brigitte Bardott. Ara entenc els gironins, quan creuaven la frontera per anar a veure cinema de destape a França. I es que, qui pot comparar la Bardott (que actualment també estaria igualment bona) amb la Lina??? Una els feia bavar, i l’altra els feia riure!!!.

Polaroid. No se si a ca meua encara hi ha hagut cap Polaroid, no ho record. Però si es cert que hi va haver una època que tothom tenia màquines Polaroid, d’aquestes que ja et sortia la foto (de malíssima qualitat, òbviament) al minut d’haver-la feta.

Toca-discs. Ara hi ha equips hi-fi (high fidelity), amb Dolby Surround, altaveus que amplifiquen els baixos fins fer tremolar les parets, lector de CD, i vuit-centes coses més. Encara conservo però els discs LP de Dire Straits, Supertramp, Status Quo, Scorpions, i demés, que comprava quan vaig començar a s’institut (ara que hi penso, 20 anys ja fa!!!).

Hula Hop. El recordeu? El 'julajop'. Que poc que ens bastava per entretenir-nos!!!. Un Hula-hop, un patinete, una baldufa, unes bolles (canicas). Ni nintendos ni mòbils de tercera generació.

P.S. Vull anar a l’apartamentet de Cala Rajada amb un Seat 850 descapotable i na Brigitte Bardott al costat (amb una càmera Polaroid penjada del coll). Vull arribar, deixar el cotxe, i anar a la platja, jo i la Bardott, amb sa vespa, i després anirem a fer un cafè (fet amb cafetera italina) al Bar Los Chunguitos, on hi ha un barman peninsular que fa cocktails de coco i licor amb la minipimer, i que posa música de n’Antonio Machín en discs de vinil.

Sant Jordi. Tria el menú: aroma a cafè recent, sexe felí, o carta 'clandestina'???

Calma...

Arriba a casa. Tanca la porta darrera seu, es treu la jaqueta i la corbata, tirant-ho tot sobre una cadira del rebedor. Va cap a la sala d’estar mentre apaga el mòbil. Després entra al dormitori, es dirigeix a la tauleta de nit, i despenja el fixe. Aprofita per treure’s les sabates. Es dirigeix descalç, quasi arrossegant els peus, cap a la cuina. Es prepara aquella cafetera italiana de les que ja en queden poques (ca seva encara conserva aquests petits detalls: encara hi ha una cafetera italiana, a part de la cafetera elèctrica) i la posa al fogó. Apaga la tele (que s’ha deixat encesa el matí quan ha hagut de partir corrent quan ha comprovat que feia una hora tard a la feina). Es seu al sofà, tot just davant de la tele apagada. Tomba el cap cap enrere i acluca els ulls.

Es caga de nou amb el jefe i els putos marrons que sempre li toquen a ell. Mentalment es caga per darrera vegada amb el nou de Catalunya, aquell que han contractat fa poc i que ell mateix es va encarregar de formar: avui li ha embolicat el dia. Hi ha dies que, les feines, val mes fer-les un mateix i no delegar absolutament res.

Però ara es sent relaxat. No hi ha mes Mon: el sofà, el silenci, la frescor del trespol als peus descalços, i el renou de la cafetera quan el cafè comença a sortir. Li arriba un profund aroma a cafè recent fet. Això el relaxa encara més. Es sent bé, molt bé. Per primera vegada en tot el dia...



Fluids...

Sílvia* es el tipus de tia que tothom mira. Es d’aquelles ties que, quan passen per devora un grup d’altres ties que estan parlant entre elles, la miren de coa d’ull i diuen entre elles “mira-la, que puta” o “ara va a encalentir sa polla al jefe”. Segurament si fos un petardo això no li passaria, però clar, si una tia està bona, a lo que està més exposada es a les llengües viperines de les altres. Això ho sap tothom.

Avui ell s’ha aixecat al seu costat. Al costat de Sílvia. Mai no s’enamoraria de Sílvia, però (com a tots els tios) haver tingut una aventura sexual amb la tia més bona de sa feina li suposa un goig que no es pot pagar ni amb tots els doblers del Mon. No sap exactament que va passar. Només recorda el sopar d’empresa. Lo bo que era l’Ànima Negra (el vi que te l’etiqueta dissenyada pel Miquel Barceló). Les copes posteriors. Aquells primers garitos dels carrers de darrera Es Born i de Jaume III.

Recorda com tothom anava partint i despedint-se (son uns morts!!! pensava ell). Recorda que esperava que la Sílvia marxes també (i aleshores ja no quedaria cap al•licient i ell també marxaria cap a casa). I després té un lapsus de temps mental. No recorda res fins que te just davant dels seus ulls les cuixes llarguíssimes de Sílvia, la mini que se li escurça pel moviment que està fent al so de no recorda quina música, sobre aquella taula del pub, mentre tothom la mira. I després la recorda en un altra local, vestida de diableta, amb unes banyetes i una coa, i molt poca roba, també ballant mentre tothom la mirava. I després recorda el cotxe, que ella mateixa conduïa, encara vestida de diableta, i ell assegut al seient del passatger. I també recorda que ella li prengué les claus de casa, i recorda també que caminaven pel carrer Joan Miró i reien (a la Sílvia, encara vestida de diableta, tots els cotxes li pitaven). I recorda que arribaren a casa, ell i la Sílvia disfressada de diableta, quan encara era fosc però no faltava molt perquè despertés el dia. Anava molt gat, com demostra el mal de cap que te ara.

Entraren a casa i tancaren la porta, i es començaren a besar i llepar (com a gatets). I la Sílvia es tragué alguna cosa del bolso. Les seves mans femenines, suaus, envoltaren el cos d’ell, posant-li les mans a darrera, sobre les natges, i ell va sentir una frescor metàl•lica als seus canells i, després, un ‘clic’. Quan ella es separà d’ell, ell se’n adonà que la diableta li havia fermat les mans amb uns grillons. Com anava de gat, torna a pensar ara, mentre el cap sembla rebentar-li. Després s’hi tornà acostar, l’estirà de la camisa amb les mans fins que li va esgarrapar, i li descordà els pantalons de mala manera. L’empengué cap al sofà, on caigueren els dos junts, ell engrillonat i ella aferrada com una pantera al seu coll, amb les banyetes vermelles de diableta brillant en la penombra. Sentí una llengua tocant la seva. Sentí després com la pantera li mossegava els llavis. Sentí l’humitat de l’altra saliva, felina. Sentí com ella comença a mossegar-lo (fort) pel coll, els mugrons, i cap avall fins arribar als testicles. Tan gat com anava, degué passar una eternitat abans de lletar. O no. Potser tan gat com anava l’enravenada li degué durar molt poc, pensa ara. No ho sap, ni recorda res mes.

I avui, ara, se l’ha trobada al seu costat. Potser fa unes hores ha estat el polvo del segle. O no. No ho sap. El problema es ara. Que fa ell, 34 anys, mando intermig de l’empresa i ja amb algunes canes, amb Sílvia, la becària que ell mateix va contractar fa uns mesos, 24 anyets, vestida de diableta (amb banyetes vermelles i coa negra), dormint com un angelet al seu costat??? Que farà ara amb ella??? L’intercanvi de fluids, mossegades, gemecs i pulsacions, suposa inexorablement el final del període de pràctiques???

Ell es demana tot això mentre sent l’olor de la pell i els cabells de Sílvia, ajaguda allà al costat, quasi a sobre seu. No es sent els grillons. Ja no els porta. En girar la vista un poc cap avall els descobreix penjant d’un dels canells de Sílvia. Definitivament, potser va ser el polvo del segle…

(*) Sílvia es, òbviament, un nom inventat.



Paper prohibit…

Ha maleït l’email i el mòbil tot el dia. I es que, en el sector més ‘mallorquí’ de l’oficina, tothom ha rebut emilios o sms de felicitació. Quina falta de sensibilitat en bon dia de Sant Jordi!!!. A ell li agradaven les cartes en paper, l’olor del sobre i del paper, tocar la carta, sentir el regruix del solc del bolígraf sobre el paper (en canvi, la impressora làser no deixa regruix), imaginar-la a ella dedicant una part del seu temps escrivint allò,…

Sant Jordi es, diuen, el dia dels enamorats. Al manco aquí, a aquests llocs on parlem aquesta estranya llengua. De fet, hi havia una fira dels enamorats al segle XV, i d’aquí ve la diada de Sant Jordi. El color vermell de la rosa es símbol de passió, i l’espiga de blat es símbol de fecunditat. Ell sempre ha vist Sant Jordi com una exaltació del romanticisme, per allò de regalar la rosa, i de la cultura, per lo de regalar llibres. En canvi, per ell, Sant Valentí es, a banda d’una festa forana, una festa materialista. Darrerament però també hi veu Sant Jordi, materialista. Basta veure lo dels emails i els sms que ha rebut tothom del sector ‘autòcton’ de les oficines. Falta de sensibilitat, ha dit ell…

Quan ha arribat a casa i ha obert la bústia, la del correu de veritat, no la del correu electrònic, un petit sobre vermell li ha donat l’alegria. Amb la cal•ligrafia de la lletra ja ha sabut de qui era. Feia temps que no sabia d’ella. Una ‘ella’ de l’altra costat del bassiot, de l’altra costat del mar. Fou una cosa passatgera, una aventureta (com li agrada dir a ell), i a més era prohibida, clandestina (darrerament li agrada molt usar aquesta paraula). L’ha sorprès gratament la carta. L’ha degustada. Una carta d’amor o semblant sempre ens activa tots els sentits. Absolutament tots. Hi ha algu que no quedi de pedra davant d’una carta d’amor?. Aquesta no era una carta d’amor, sinó una carta de complicitat. D’allò que va ser, o potser del que hagués pogut ser i no fou, o jo que se!!!. L’ha llegida deu vegades seguides, amb una mescla de malenconia, de benestar, i de rialla d’orella a orella. “Sovint ens equivoquem. Sovint ens ferim. Sovint som infeliços. Però estimem, d’una manera o altra. Potser d’aquí uns anys ens girarem cap enrere i direm: he patit sovint, m’he equivocat de vegades, però he estimat: he viscut!!!”. Així acabava sa carta…


Felicitats a totes les enamorades i a tots els enamorats.

Per a la resta, com jo, jo que se!!! Després de tot no estem tan malament, no??? Jeje… C’est la vie. I ‘la vie’ s’ha viure amb totes les emocions, sentits, olors, colors, sabors, textures, desenganys, amors i desamors. Per tant, també felicitats.


NOTA: Que ningú hi vulgui veure res "autobiogràfic": s'acabaria d'embullar.



L'INFERN DE SA COVA D'ES FOSSAR

El meu germà me va passar el vídeo promocional de la colla dels dimonis de sa cova des fossar de Sineu, que es distribuirà a ajuntaments i demés entitats per si ens volen contractar. Mirau-lo. Val la pena:



(NOTA: per escoltar el so del video, atureu la música del bloc, al botó de pausa, dins del caixò "Renous que m'acaricien l'Ego", a baix de tot d'aquesta pàgina).

Es Can Castell un bon lloc per quedar amb qui et vols lligar o per dur es 'jefe' a prendre algo???

Imatges preses en les meues visites d'inspecció a hotels o altres llocs. Son imatges de cartells dels vestuaris de personal o dels passadissos de servei. Sense comentaris.

Una picadeta per entrar en gana.

Origen: un hotel de l'Eixample de Barcelona.

Primer plat, suau. Aquí ja van a la butxaca!!!
Origen: un restaurant de banquets i noces de Salou (Tarragona).

Segon plat, ja per quedar plens. El nivell d'elaboració ja es més alt.

Origen: un hotel de Torremolinos (Màlaga).

Les postres, que no tenen despreci.
Origen: el mateix restaurant de banquets i noces de Salou (Tarragona) d'abans.

O potser vos pensau que els cuïners i cambrers no fan tot això també? Es com la Claudia Schiffer: també pixa i caga, encara que sigui dificil imaginar-la asseguda a la trona.





Can Castell, homenatge a un local involuntàriament kitsch i retro... *

Can Castell –Son Bordils– es un bar, un cafè, amb personalitat. Segurament ningú li negarà a Can Castell la personalitat. Com les persones, els llocs i en especial els bars tenen personalitat. Com en les persones, la personalitat d’un establiment ens pot agradar o no, ens pot atreure més o menys, però el sol fet de tenir-ne li dona un caire especial. Altres bars, altres llocs, no tenen personalitat, no tenen res que els faci singulars. Fer un cafè o una canya en un lloc sense personalitat ens permet només assaborir el cafè o la canya; fer un cafè o una canya a Can Castell ens permet assaborir el batec del poble i del canvi generacional.

Sabem de bon de veres que si Can Castell fos d’una altra manera perdria aquesta singularitat. I sabem de bon de veres les sineueres i sineuers que això, lo de Can Castell, només ho pot entendre qui fa anys que rossega per Sineu.

Ens hem fet grans. La major part dels qui llegiu aquest bloc hem tornat més majors. Sovint ja ens avorreix allò de, en haver sopat, un dissabte qualsevol, fer les primeres copes en un lloc tan poc estudiat o dissenyat per ser un lloc d’encontre ‘pre-marxa’. De fet, segurament ja no es el que era, el lloc. I això que no ha canviat gens. Hem canviat noltros.

I es que Can Castell es un bareto rural, d’homes d’edat –i dic homes, pq dones majors se’n veuen poques, si exceptuem sa madona, madó Xisca–. Només darrerament, aquesta darrera dècada, s’ha esdevingut el fenomen misteriós de ser lloc comú de joves i vells. No es un lloc per dur-hi ningú de fora poble, exceptuant si es algun esquerranós radical –i aleshores si que es el lloc ideal, per allò de que vegi com d’”autèntics” que som els sineuers–. No es un bareto on s’acostumi a portar els ‘ligues’ –per això hi ha altres llocs a 30 minuts de cotxe–. Però es el bar de Sineu que té més caràcter.

Un horabaixa de dia feiner es quan s’aprecia millor aquesta essència. Cadires “recents” –de fa només uns anys, quan les van canviar totes– que ja semblen velles, i totes amb alguna taca que ja no fuig o algun forat de cigarro. Taules pesades que una nina que no hagués berenat bé no podria moure, un quadre immens d’un trist i decadent paisatge ocupant mitja paret, publicitat la resta de les parets –carreres de cavalls, míting d’Esquerra, classes particulars, i un que lloga cases als alemanys–, la màquina escurabutxaques –a la que sempre juguen els mateixos–, na Bel darrera sa barra –sempre amb una rialla d’orella a orella, com una nena malcriada; no se si conec ningú que transmeti tanta proximitat com na Bel–, i l’amo en Biel entrant un caixó de coca-coles amb aquell caminar característic que té i amb una fesomia que recorda el Frankenstein de Mary Shelley, acaben de completar la part principal de l’escena. A la barra, un home molt major s’empassa una copa de cassalla d’un glop, i a les cadires de fora un grupet de ciclistes estrangers fan la xerradeta abans de tornar a partir. Més tard el local s’omplirà dels incondicionals del joc, que manejaran quantitats marejants de bitllets com si d’un casino es tractés.

Una nit de dissabte el físic no canvia. Però canvia l’esperit. Es fins i tot ‘tendre’ veure les diferents pandilles o grups fent teulades grosses, després de venir de sopar, a fer els primers cubates. I també tots aquells que ‘no han quedat’ amb ningú. Ja saben que, a Can Castell, hi haurà tothom. La major part dels que després es trobaran al pub, fan primer un caramull de combinats a tres euros i mig a Can Castell. Xerren, fumen, i mengen pipes o cacauets, tirant les llosques i les peladures al terra. Comencen a posar-se alegres, amb mitja rialla, i un moment donat tothom comença a cridar al mateix temps, perquè no se qui acaba d’entrar per la porta, o perquè una nina guapa va a l’escusat. Altres, amb dues copes de més, fan tot un discurs filosòfic a la penya o a la nena guapa que se l'escolta.



Totes les ciutats tenen aquells establiments emblemàtics, de tota sa vida, que surten a les guies turístiques, i a on quedes amb tothom que no es de la ciutat. El Bar Cristal o el Bar Bosch, a Palma, o el Bar Zurich, a la Plaça Catalunya de Bcn, tenen aquesta funció. No son llocs cool, fashion, sofisticats, chic,... Son el baretos de tota la vida, els llocs on encara els palmesans i barcelonins vells, els veïns de tota la vida del centre de la ciutat, van cada matí a fer el cafetet o el cortado descafeïnat i a llegir el Marca o s’Ultima Hora, i a fumar un Celtes ara que sa dona no els veu. Can Castell té algo d’això, però no. Tampoc no es això. Can Castell no figurarà mai en cap guia turística ni serà lloc de trobada amb algú que no es de Sineu. Can Castell es, senzillament, diferent...

Si ets sineuera o sineuer, i només si es així, hauràs entès tot això. O potser no?.

NOTA: n'hi ha un que ha de fer un llibre sobre noltros (Nosaltres els sineuers, per exemple). Mira, l’escena, el decorat principal, ja el te...

(*) dedicat a aquells que ja ens hem fet grans, que ja no anem tan sovint a aquest lloc, però que compartiu amb mi aquesta visió tendre del lloc...

Variat de Paranoïes diverses sense connexió: feminisme, felacions polítiques, i cartells publicitaris... i al final, una llepadeta de mel

Darrerament he anat molt ocupat i poc inspirat, a part de que aquest mes he estat només una setmana a Mallorca, i no m’ha retut escriure. Disculpeu-me, els xafarders que espereu impacients les meves (para)noies, I, especialment, disculpeu-me les meves ‘fans’ virtuals o reals, jejeje...

Vaig dir que procuraria escriure els dies de ressaca. Potser perquè el dia anterior a una ressaca ha d’haver estat necessàriament un dia inspirador. Doncs no. Es Divendres Sant a la tarda. I no es que ahir fos massa encisador, a pesar de la ressaca que porto. El Dijous Sant d’enguany no passarà precisament a la meva història de les grans nits. Beure, gastar, i no lligar ni els cordons de les sabates (perquè no duien cordons). Si parlem de sexe, ahir això era quasi una utopia. La ressaca degué ser culpa dels xupets de Jägermeister.

A pesar de que la nit d’ahir no fos especialment encisadora, compliré el propòsit d’escriure avui, dia de ressaca. Total, per la tele només donen pel·lícules de romans, de Moisses, del bon Jesús, de l’arca de Noé, i dels egipcis, com cada any per aquestes dates (es com per Nadal amb les pelis del Pare Noel o de Disney).

Sense comentaris

(les dones no som objectes decoratius)

Hi ha cap comentari a fer???

Mamades en eleccions

En les properes eleccions municipals de Sineu hi haurà un nou partit, del que encara no es coneix el nom. I ja comença a fer feina. De fet, estan cercant la que ha de ser la cap de llista.

La ideologia del partit serà bastant alternativa, i la base del seu discurs serà la promoció de l’amor i el sexe, al vell estil hippye.

Si ets tia i estàs interessada en anar primera de files, cerquen una noia jove (20 – 30 anys), que estigui bastant bona, i que estigui disposada a fer un mínim de 150 mamades. I es que, durant la campanya, aquest nou partit està disposat a anar per tot Sineu, casa per casa, porta per porta, oferint als mascles de la casa una mamada d’uns 10 minuts totalment gratuïta. Una vegada realitzada la mamada, la noia lliurarà personalment les paperetes de vot a qui ha complagut. Ja no saben que han de fer per promocionar-se!!!

Ara bé, el que vol fer aquest partit sineuer no es res nou. Es copiat. Deixant el catxondeo i la broma, hi ha hagut en altres llocs candidatures polítiques que oferien mamades a tutiplen.

El partit belga NEE va fer el mateix, en les passades eleccions al senat. La seva líder, Tania Dervaux, va anar més lluny i va oferir no 150 fel·lacions, sinó 40.000. Tania era una estudiant de màrqueting de 24 anyets. La seva web aconseguí més visites que les webs de qualsevol dels altres partits tradicionals. Podeu llegir la noticia fent clic aquí.

I si recordeu, Cicciolina, el nom artístic de la conilleta italiana Ilona Staller, actriu eròtica que sempre portava un osset de pelutxo amb ella, també es va presentar a les eleccions parlamentaries i quan assistia als mítings es baixava el jersei per mostrar les tetes al públic i després es deixava tocar i ficar ma per qui volgués.

I es que es veu que els partits tradicionals no en sabem. Vistos els resultats, i vist el passotisme dels joves cap a tot allò polític, alguna cosa s’haurà de fer. Ja es poden anar preparant Esquerra i Sineuers Independents, per oferir als electors quelcom més suggestiu. Al manco pels tios.

Publicitat impactant

No m'importaria practicar lo de la foto amb El Cordobés... Per exemple enmig de Sa Plaça de Sineu... algú s'apunta???

Tornar grans ens fa perdre el cor i jo no vull

En aquest bloc dono una imatge. Potser es una imatge que ara he triat, perque ara vull que tengueu aquesta imatge. Ho se i ho sabeu.

Fa uns anys tenia èpoques d’aquelles en que em podia tornar veritablement boig per una nina, estimar algú fins al punt que trencar em suposava un greu col·lapse emocional de mesos de durada (encara que jo tot normalment ho porto bastant intern i exterioritzo poc), o fins i tot escriure coses com aquestes (fes clic).

Quan ara ho miro, m’adono que he canviat moltíssim. M'adono de les beneïtures que som capaços de fer. I de com de tontets semblam quan ens ho mirem des de la llunyania del temps.

Com lo de les hormones, quan parlava de Sant Valentí el mes passat, tot torna ser qüestió de biologia (potser es que tinc massa deformació professional). A mesura que ens feim grans, ens tornem més pragmàtics i menys utòpics, més racionals que espirituals, usem més el cervell que el cor. Es com la diferència entre un moixet jove i juganer (com la gateta del meu jardí de Palma) i un moix vell i malsofert.

Hi ha persones a les que veus (i vols) somniadores, utòpiques, que es tornen boges per algú (encara que sigui uns mesos), que assaboreixen els petits detalls de la vida, que somnien petaneres tot el dia, i que volen arreglar l'univers. Fa uns anys renyava a les que, sent així, utòpiques, romàntiques, especials, es començaven a fer grans i a tornar-se com totes les demés. Ara no se si m’hauré d’aplicar la mateixa renyada a jo mateix.

L’altra dia vaig rebre una trucada d’una de les grans protagonistes emocionals de la meva vida. Em va cridar perquè si. Perquè li feia ganes, me va dir. Fa un temps aquesta trucada m’hagués deixat destroçat. En canvi ara, no me va deixar empremta més enllà de les dues o tres hores posteriors. Me va contar sa vida, la d’ella i el marit, i la de la petita criatura que varen tenir no fa molt, i les classes d’economia que ara donava a no se quin institut, i sa seva sogra que no se que, i la seva germana que no se on, i no se que més. I vaig descobrir que a ella, això de fer-se grans li havia afectat molt més...

...I em vaig adonar que jo encara conservava un pessic d’aquell esperit romàntic i sensible del que vos he parlat abans. Però que ella ja l’havia perdut totalment, com toca ser, segons la pura biologia.

Mirau-lo, l’èxit biològic: que ella (quatre anys més jove) ja té descendència i jo encara no. Que ella ha transmès els seus gens, que es l’objectiu final del sexe, i jo potser no ho faci mai. Que ella ja emprava molt el cervell i jo encara massa el cor. Així li vaig dir i així ho escric. O no, nina???.

Que tengueu bona setmana de penitència, jejeje...

Ni contigo ni sin ti, contigo porque me matas, sin ti porque me muero...

(copla popular castellana)

...y matarme contigo si te mueres, y morirme contigo si te matas, porque el amor cuando no muere mata, porque amores que matan nunca mueren...

(Joaquín Sabina)

Enamorament, Amor, Sant Valentí??? Per qui vulgui, aquí una dosi de 'matadura' pels enamorats...

Quieres sorprender a tu pareja en San Valentín?
Suscríbete ya!!!
Envía alta _ amor al 7271 y contribuirás a que nos forremos

Sant Valentí em fa una sensació semblant a la que m’esdevé quan s’acosten les festes de Nadal. Tothom ha de ser extremadament feliç, obligatòriament. No t’atreveixis a dubtar de l’encant i alegria de les festes nadalenques, que seràs considerat un rar o una rara. Sant Valentí (i Sant Jordi, no sigui cosa que m’acuseu de sucursalista) es també especial, al manco per a totes aquelles parelles enamorades.

Dijous dia 14 els membres de les parelles que disfressen el dia a dia amb certes dosis de romanticisme es faran regalets mútuament, aniran a sopar en algun lloc íntim, es miraran fixament als ulls amb un somriure, i brindaran pel seu amor. Que bonic. Potser avui es discutiran, o dia 15 es tiraran els plats pel cap, però això no té cap importància ja que dia 14, el dia de Sant Valentí, estaran enamoradíssims i seran la mar de feliços. Com també seran la mar de feliços El Corte Inglés, les joieries, les perfumeries, els hotels i les agències de viatges, que tornaran fer l’agost en ple febrer. Negoci molt lloable, ja que es en favor de l’amor. No???

Jo en canvi brindaré ‘por las mujeres que derrochan simpatía’, com diu la cançó de Los Rodríguez, per les ‘meves’ noies (sense para-) que m’entenen, i posats a escriure, ara criticaré els que brinden pel seu amor (quan brindeu, critiqueu-me també a mi, i ja estem en pau).

Per cert, dedico aquest escrit especialment a la Natalia de Bcn, amb qui sovint acabo sempre parlant del mateix... noia (pseudo)meva i (para)noia meva... i potser també la meva musa. No me matis!!!, jajajajaja... Ja me renyaràs després.

(en tot cas no es una carta destinada a ella; òbviament no la posaria aquí!!!, però es tracte d'una sèrie de reflexions sobre coses d'aquelles que sempre acabes xerrant; a veure les/els altres que en penseu de tot plegat)

Negoci, hormones i regal de reis

Les parelles avui en dia duren el que dura una sobrecàrrega hormonal. Fins fa uns anys hi havia quelcom de metafísic en tot això de l’amor, però ara la biologia ha agafat el poder i son els estrògens, la testosterona, l’adrenalina i altres molècules que volten per la sang les que marquen les pautes (i la duració) de les relacions de parella. El consumisme (també en lo sentimental), el capitalisme neoliberal (has de triomfar, has de tenir èxit, has de ser millor que la resta de parelles anteriors que ha tingut el teu o la teva parella, etc.), la innocència (avui s’estila que la gent té una mentalitat unidireccional, mai sotmesa al mínim debat, ni que sigui intern), i la beneitura de la gent, es sumen a aquestes hormones, i la química resultant es explosiva. I una reacció explosiva dura poc, es ràpida, a diferència d’una combustió lenta i gradual. Química pura.

El problema es que la gent es casa per amor. O s’ajunta per amor. O inicia una relació per amor. I clar, després desapareix l’amor i ja l’hem cagada. Les hormones s’han dissolt massa, i ara ja no ens provoquen aquella cara de pardalets i de felicitat celestial que tots tenim quan estem enamorats; ara ja deixen que el cervell faci altres coses profitoses durant el dia i no s’estigui tot el temps pensant en l’objecte de desig; ara ja ens deixen dormir i no només somniar petaneres; i ara ja no ens provoquen aquell comportament ‘d’estar sempre als núvols’ que tothom ens nota però que quan ens ho diuen neguem amb tota la convicció de l’univers.

L’altra dia de pagès, a IB3 ràdio, en la tertúlia dels matins que poso en el cotxe mentre em dirigeixo a la feina (suposo que ningú no dubte que no escolto precisament la COPE), xerraven d’això. No me demaneu qui eren, els convidats a la tertúlia matinal, que no ho se. Parlaven de que Nadal era un dels períodes de l’any en el que hi havia més ruptures de parelles. I feien referència a lo dit en el paràgraf anterior: el consumisme nadalenc es materialitzava també en les relacions de parella.

La parella avui en dia s’ha convertit en un objecte de consum, deien: així com hi ha gent compradora compulsiva, que si s’està uns dies sense consumir entra en una fortíssima ‘depre’ (no recordo com es diu la malaltia aquesta), també hi ha gent que no pot estar sense parella, que no pot viure sense tenir aquell/aquella al seu costat exercint la funció d’ànima complementaria o, al manco, de taronja partida per la meitat i que l’acompanya en el camí de la vida. Es té parella per que toca, per costum, per vici, de la mateixa manera que jo tinc una gateta. A la meva gateta l’estimo molt, confio molt amb ella (tot el que es pugui confiar amb una petita pantera domesticada), i sense ella no podria imaginar la meva casa ni el meu jardí. Si la gateta un dia se’n va de ‘picos pardos’ pel mon i arriba tard a casa, em preocupo per ella, i si un dia no torna em moriré de pena. Facem un exercici d’imaginació i canviem la gateta per la parella. A la meva parella me l’estimo molt, em sento segur amb ella, i en privat les meves neurones del comportament social es poden relaxar (no he d’aparentar res especial, me veu sovint nuu, i puc fer un badall o mala cara quan em peti), i sense la qual no podria imaginar la meva existència (que faria sense ella?). Si la parella surt sovint sense jo, o estic massa temps sense saber d’ella, em poso gelós o desconfio d’ella. Se que les similituds amb la gateta son molt recercades, ho reconec, però crec que no deixen de ser situacions enrevessadament comparables.

El regal de reis per moltes parelles d’aquestes es la ruptura; es com en la tornada de les vacances d’estiu: massa temps junts.

Temperatura sentimental

Després hi ha l’altra possibilitat, la contraria. La gent a la que li costa imaginar poder arribar a complicar-se la vida i l’existència ara que viu tan bé totsol i folla amb qui vol (o millor dit, amb qui li deixa). En realitat aquesta gent es més sentimental que l’altra. No viure en parella no significa que les hormones no facin també les seves filigranes.

Aquí el problema va però de temperatures. La nostra temperatura corporal es de 37 ºC, dècima per amunt, dècima per avall. Si puja un o dos graus més es que tenim febre, o que arribem de córrer una marató, o que acabem de pegar el polvo del segle (tenim el vici de que cada polvo un poc milloret que l’anterior l’anomenem el polvo del segle). Quan les famoses hormones que hem dit abans es dissolen massa, en aquesta gent el cor se li refreda. I va baixant de temperatura, fins que arriba a sota zero. Cor sota zero. Sota mínims. I clar, aquesta genteta sol tenir la puta mala sort que, en lo sentimental sempre li passen putades. I es quan el cor congelat cau al terra, i acaba esmicolat. Cor esmicolat. Cor fet a mil bocins.

Aquesta gent es aquella gent que, després d’esbocinar-se-li el cor, no té cap interès en reconstruir-lo o no troba la goma adequada per fer-ho. I passa anys i segles sense parella formal o estable i rient-se del ‘dia dels enamorats’ (com faig ara jo).

La solitud dels d’aquesta darrera opció es diferent de la solitud de les parelles compulsives, que sovint també es troben soles. Ara, m'he donat compte que això no ho vaig acabar d'entendre del tot en el seu moment. Coses de nens. L’error estava en la manera d'interpretar la solitud. I es que no hi ha pitjor solitud que la que sents quan estàs acompanyat/da. De vegades caiem en el parany de buscar en l'altre el que ens manca a nosaltres mateixos. O busques tenir algú per, de fet, mai sentir-te sol/sola. Hi ha gent que té parella per tenir aquest aspecte de la vida (el sentimental) solucionat. I així és quan estàs sol/sola de debò. I així es com, en dies com dia 14, aquestes parelles celebren lo enamorades que estan. Celebren igualment lo acompanyades que estan, lo felices que son, l’absència de problemes existencials relacionats amb lo sentimental, i que mai no estan soles. Esperarem a dia 15 per tirar-nos els trastos pel cap, d'acord???

Miquel

P.S. Perdoneu els/les que ja tingueu regal comprat, o els/les que vos sentiu identificats amb algun dels dos models (sempre podeu dir que voltros sou d’un model entremig, ni una cosa ni l’altra, total ara no vos sent ningú i jo vos promet no dir res).

P.S. 2. Per Sant Jordi hauré de fer quelcom semblant, però mesclant llibre i roses per enmig de les hormones, la temperatura, els polvos del segle, i la necessitat de parella. Potser puc aprofitar per abordar el tema de l'artificial i antibiològica monogàmia humana, el d'amics 'amb dret a roce' o, més calent encara, el de la fidelitat. Això segur que sí que puja la temperatura de la discussió per sobre dels 37 ºC. Però encara pot ploure molt d’aquí a llavors, i refredar-ho. Així que no promet res.

P.S. 3. Si el problema d’avui en dia es que la gent es casa per amor, doncs quina seria la solució??? N’havia posada una, fent referència a la concepció d’amor i d’amistat que tenen els orientals (els xinesos en concret), però això es feia massa llarg... A més, jo no soc psicòleg ni antropòleg. Si vols saber-ne més, busca-ho amb Google.

P.S. 4. Reconec que he estat excessivament cínic. Promet ser més romàntic en una propera entrega. I parlar d'allò del projecte de vida i tal i tal. :-)

P.S. 5. Si alguna me tenia el regal comprat per dia 14 que no el tiri al fems, que el medi ambient no està per aquests despilfarros; que m'el doni dia 15, val??? jajaja...

Que regalareu: una Barbie o una Bratz??? Bratz - Barbie: l'eterna rivalitat per ser la nena més desitjada...

Físic

Barbie: Si fos una dona de carn i ossos faria 1,70 d’alçada, pesaria uns 45 quilos, i les seves mides serien 99-55-85… Totes les barbies son rosses i amb els ulls blaus i amb somriure profident. Seria sospitosa d’haver-se operat els pits, i encara que fregui l’anorèxia, els tíos dirien que està bona (bé, i per les ties també, que ja sabem que les ties heterosexuals si que mireu les altres, amb ràbia, enveja, pena, complicitat, o indiferència: coses de dones).


Bratz: Les pepes Bratz tenen el cap hipertròfic i son extremadament primes. Hi ha molts tipus de pepes Bratz, amb diferents físics. N’hi ha de mulates (d’estètica rastra), de negres (com la Naomi Campbell), i sobretot, de hyppie-pijas. Inclús algunes d’estètica lleugerament gòtica. Son tan multiètniques que fins i tot en algunes botigues podeu trobar Bratz amb trets orientals.

Roba i complements

Barbie: La roba que porta la podríem trobar perfectament a la secció de dones d’El Corte Inglés d’avingudes o de jaume III. Barbie (la de Mattel també) ha omplert l’armari de roba de Versace, Dior i Adolfo Domínguez. Es tota una senyora en el vestir, elegantíssima i sofisticada, excepte quan li pega la neura de posar-se tota color rosa, que sembla més un pastís que una noia. Sempre porta sabates de taló. Si la Barbie de Mattel existís (barbies ja n’hi ha, de carn i ossos, però no son la de Mattel) seria una maniàtica del color rosa, i aniria cada tres dies a la ‘pelu’ i a la esteticienne. Sempre depiladíssima i semblant que acaba de sortir de la dutxa.

Bratz: El color amb el que s’identifiquen es el negre. També van a la moda, però amb un estil urbà: texans, plataformes, minifaldilles i samarretes diminutes. Les Bratz compren la roba a Bershka, a Mango, o a Zara, encara que les d’estètica més alternativa freqüenten Passatiempos (en un carreró baixant de Jaume II cap a Es Born). Porten sabatilles d’esport i, l’estiu, xancles menorquines. Solen mostrar el llombrígol i, algunes, el tanguita.

El novio de Barbie i els novios de les Bratz

Barbie: El novio de la Barbie es en Ken, d’abdominals ben marcats, i amb els cabells que semblen de plàstic de tan engominats que els du. Sol anar amb ‘traje i corbata’, excepte els dissabtes i diumenges que porta un polo Laccoste o Burberris i ulleres de sol. En la vida real, Ken hauria fet un MBA a ESADE i ara seria un alt directiu d’una empresa multinacional, i segurament seria afiliat al PP (i coneixeria personalment en Jaume Matas i n’Eduardo Zaplana, als que hauria fet algun favor i demanat algun altre). En Ken portaria un BMW esportiu o, si es casés amb la Barbie i tinguessin molts fills, compraria un 4x4 d’uns quants milions. Va al gimnàs amb la Barbie, o a jugar a golf amb algun exconseller del PP. La Barbie està boja perduda pel Ken.

Bratz: Els novios de les Bratz son els Boys. Son nois d’estètica menys cuidada, a vegades fins i tot grunge, amb els texans estripats, sovint amb cabells llargs i despentinats, i barba de quatre dies (a lo Mickey Rourke quan encara estava un poc 'decent' físicament). Alguns no son grunge i tenen un look a lo James Dean o Marlon Brando. Son idealistes i han estudiat història, biologia, magisteri, o literatura, per vocació, i mentre treballaven les nits dels dissabtes al pub del seu cosí o donaven classes particulars esperant lligar-se les adolescents a les que "instruien". Porten una moto custom o un cotxe de mileurista, d’acord amb la seva nòmina. Prefereixen jugar a futbol o anar a correr, estalviant-se la quota mensual de gimnàs. Es connecten a Internet mirant de robar freqüència del wifi del veïnat, i viuen en pisos de lloguer o compartits (i sempre tenen els veïnats emprenyats que els acusen de fer massa renou o tenir la musica alta). Les Bratz son més independents sentimentalment que la Barbie i, tot i que estan enamorades dels seus nois, no perden el cap ni el tenen idealitzat. Si s’és gelós, es un suplici sortir amb una Bratz.

La seva (eterna) joventut:

Barbie: Barbie va debutar el 9 de març de 1959 en una tenda de joguines americana. Previament fou l'estrella d'una fira de la joguina (Barbie ha nascut per ser sempre l'estrella, la més mirada i admirada). Va nèixer de la ma de Mattel. La Barbie de Mallorca va anar al col·legi de monges de La Misericòrdia de Palma, i en acabar les classes anava a classes extraescolars de piano i a catequesi. No obstant, això no li va impedir d’aprendre a dur minifaldilles, les quals porta amb tota la comoditat del Món (sempre de color rosa, evidentment): diuen que sol passar això, amb les que surten d’un col·legi de monges. Les noves Barbie, al cole, volen ser les madones de l'institut, les que marquen la pauta i estil, les més desitjades pels nois, i sempre es barallen amb les Bratz.

Bratz: Son més jovenetes: van nèixer a la fira de la joguina de New York del 2001, de la ma de MGA Entertainment. Les Bratz van anar a un col·legi públic sempre. Allà van aprendre a liar porrets i a ser ‘radicals’ (duien les carpetes plenes de ferratines amb missatges nacionalistes o ecologistes). Després, a la universitat es van tornar més pijes. Volien ser hyppies, però acabaven sent pijes. Això si, s’ompliren el cos de piercings (algunes en els llocs més inversemblants de l’anatomia), van canviar de novio cada tres mesos, es van fer rastres al cabell, fumaven d'amagat en els banys de l'institut, practicaven sexe en els banys de les discoteques o en el cotxe, van acabar follant amb algun professor seu, i van patir una renyada forta dels pares aproximadament cada dos dies.

Estil de vida:

Barbie: La Barbie es mestressa de casa (‘sus labores’, diu ella). Encara que va estudiar dret en una universitat catòlica del nord d’Espanya, els papas sempre l’han mantinguda i ara es en Ken qui ho fa. No cal dir que si Barbie existís seria una addicta al gimnàs del Mega Sport. Jugaria a pàdel cada dia i coneixeria a Rafel Nadal (o cal dir Rafael???) i a Severiano Ballesteros, que serien els seus ídols. La Barbie es políticament correcta, de dretes, i catòlica practicant. Condueix un Corbette descapotable (rosa, òbviament). Hi ha un Nissan Micra rosa en el mercat (de veritat, vegeu foto).

Bratz: Les Bratz son atrevides, rebels, outsiders. Inestables i d’humor canviant. No son angelets i ho saben, però els agrada. Bratz significa literalment ‘mocoses’. I es que ho son. Son encara post-adolescents. Treballen a tendes de roba del centre històric de Palma, de cambreres a qualsevol pub, o de gogos en alguna discoteca, depenent del seu estil. S’apunten al gimnàs o a la piscina i hi van dos dies, perquè després els fa peresa. No coneixen personalment cap famós, però si poguessin s’enrotllarien amb Mickey Rourke quan va sense afaitar (el Tom Cruise guapo, net i polit el deixen per la Barbie). Les Bratz son d’esquerres, atees, ecologistes, i feministes. No tenen cotxe (les porten els seus novios, els Boys, que solen tenir jeeps o cotxes tipus Suzuki; o van en bus, tren i metro -quan no està inundat-).

La familia:

Barbie: Barbie viu en mansions i cases amb jardí de gespa a davant, a La Bonanova o a Gènova. La Barbie i el Ken van de vacances a esquiar a Andorra (al gener) i a les platges de Honolulu (l’agost). Tot perquè la senyoreta Barbie llueixi bronzejat i bikini o trikini. Els nens van a escola a San Cayetano o al British College de Cala Major. Son pare els acompanya els matins, quan va cap a la feina (a les oficines que la seva empresa té al ParcBIT) amb el seu BMW. Quan acaben sa mare es la que els va a cercar, en tornar del gimnàs, amb el seu Corvette descapotable. Tots els diumenges van a missa, com a bons membres de l’Opus. Volen que els seus fills estudiïn d’advocat o de metge.

Bratz: Les Bratz viuen a pisos llogats enmig de la capital, per l’Eixample. Son pisos petits (50 metres) que decoren i moblen amb objectes comprats a ‘Natura’ i mobles d’IKEA. Algunes viuen en pis compartit, tot i ja no ser estudiants. No van molt de vacances perquè tenen salaris de mileuristes, i si hi van, solen ser escapadetes de cap de setmana a alguna ciutat que encara no han visitat. No cal dir que les Bratz no tenen ni volen criatures, al manco per ara. Tanmateix, si tinguessin parella estable i la vida resolta (casa, feina fixa,...) sovint els assaltaria la temptació d’adoptar una neneta xineta.

El seu temps lliure:

Barbie: L'estiu Barbie va a la platja o a la piscina de la seva mansió, i l'hivern va a esquiar. La rossa llegeix Hola, Lecturas i revistes en les que apareix sovint Isabel Preysler, la seva icona femenina d’elegància i saber estar. Amb el Ken van a sopar al restaurant de l’Hotel Mardavall (cinc estrelles, a Portals Nous). Sovint van a l’òpera i tenen un vip de l’Auditorium del Passeig Marítim. Estan subscrits al diari El Mundo, el qual reben cada dia a casa.

Bratz: Les mocoses en canvi, llegirien Cosmopolitan, i el seu estil pren molts aspectes d’Esther Cañadas o de Kate Moss, encara que això depen molt de la Bratz en concret de la que estiguem parlant. Soparien a S’Esponja (entre jaume III i la fundació ‘sa nostra’) i anirien de concerts i de baretos. Totes tindrien sempre el fancine del Youthing a ma i, no cal dir que, naturalment, adorarien el canal de l’MTV. Llegeixen el pronòstic de l’horòscop cada vegada que en troben un en algun diari o revista, sempre començant per l’apartat d’amor, i sorprenentment (o no) també analitzen profundament el del tio que es volen enrotllar.

Els seus somnis pel 2008:

Barbie: Conèixer i convidar a sopar Isabel Preysler. Que en Jaume Mates torni a la política i es presenti de nou com a candidat a president de les Illes Balears. Ser l’enveja de totes les altres dones del Món. Continuar sent la més guapa sempre. Continuar sent una princesa rosa i rossa. Ser més carimàstica que les Bratz. Ser més famosa. Que l'estimin més que a les altres. Poder continuar fardant i estufant.

Bratz: Ser com Natalie Portmann a ‘Closer’. Trobar un novio nou (sempre estan igual), ja que a l'actual ara ja només l'estimen com a amic, i diuen que no es mereix una desequilibrada com elles. Ser desitjada pels tios que ella vol. Canviar de look i posar-se el pel d’un altra color (vermell o blau). Fer-se més piercings. Putejar la Barbie. Tirar ous a sa cara d'una diana amb cara de Barbie. Continuar sent innocent i pícara.


Barbies i Bratzs reals:

Barbie: la nostra Barbie més universal es Judith Mascó; madura mentalment, que ha sabut dur bé la seva fama sense que li puji al cap; guapa, guapíssima; rossa, com no podía ser d'una altra manera (les Barbies autèntiques han de ser rosses!!!); amb un marit gens gelós i tres precioses criatures; esquia l'hivern i estiuetja a Menorca; només li cal ser del PP, cosa que no crec. Judith es una Barbie que cau bé, sofisticada, elegant, culta. En l'altra costat, i més vikinga que nostra, hi ha la Claudia Schiffer: compleix absolutament tots els requisits (inclòs ser amiga del PP: el govern del PP l'emprava per promocionar ses illes). Es una Barbie de plàstic i sense personalitat (basta observar-la un poc). Ara bé, la Barbie de Mattel per excel·lència, la princesa de tots, la que encaixava amb la imatge que volia vendre Mattel, era Diana de Gal·les. Òbviament.


Ho tenen embullat: Pamela Anderson i Paris Hilton son Barbies que han sortit deficients: Pamela Anderson té un cos de pepa de plàstic inflable (d'aquestes que venen als sex-shops) però no té cap elegància ni una: es un troç de carn, res més; Paris Hilton va nèixer princesa que no ha sabut dur bé allò de ser rica i a la pubertat es va tornar un 'putón verbenero'. Nicole Kidmann es una altra noia que podria ser Barbie però que no n'acaba de saber. La Britney Spears va nèixer Bratz (encara que no ho sap) i va voler ser Barbie (això sí, sense privar-se de res: ha acabat com tots sabeu).


Bratz: Es impossible donar referències de Bratzs sense caure en tòpics, donat la seva diversitat d'estils (desde pseudo-pijes fins a grunge, passant per heavies, gòtiques, rockers,...). Potser Jennifer Aniston en la peli "Y entonces llegó ella" (2004) seria una bona Bratz. Hi ha una peli de l'any passat sobre Bratzs, Bratz: The movie, on les podeu veure en la seva salsa.

+ info:

web de Barbie: http://es.barbie.com/

web de Bratz: http://www.bratz.com/es/

web de la comèdia Bratz: The Movie: http://www.bratzlapelicula.com/

Regalant, eduques. I tu, doncs, que regalaries, a la neboda, Barbie o Bratz??? O cap de les dues, o totes dues???

I tu que ets??? Et sents Barbie o Bratz??? Et sents Ken o Boy???