Psicobiologia masculina d’asseguts davant Can Castell. una explicació per a elles, sobre la sabonera que treuen ells
Es regla general dels mascles de l’espècie humana posar-se veritablement malalts ara especialment. Ara que fa més hores de claror, que arriba el bon temps, i que sembla que envaeix una sensació general de felicitat, i que per tant tothom hauria d’estar més sa que una cama-roja. Doncs no, els mascles de la nostra espècie fem tot el contrari: agafem unes malalties que conteu-li.
Tota la culpa la teniu voltros. Ses femelles de l’espècie humana. Als mascles, veure carn ens fa perdre els papers. I jo, en particular, no hi puc fer res. Ho se, que perdem (i perdo) els papers, quan una fèmina vestideta amb quatre ‘trapitos’ se’m fot a davant i me xerra com si res. Això si, a mi no se’m nota. (jejeje)
Generalment no ens posa malalts la parella (quan en tenim), que veiem nua cada dia des de fa una eternitat. Ni ens posa malalts anar a una platja nudista (de fet, trobo que es lo més antieròtic que hi pot haver, una platja nudista). En canvi ens posa malalts la insinuació carnal: estar acostumats a un hivern més o manco llarg, en el que estem avesats a veure na fulanita de tal vestida elegantment però més o menys 'tapadeta', i de sobte, un dia, per exemple un dissabte 14 de juny, la te trobes no se on i ve a saludar-te i el primer que veus es que d’un dia per s’altra ha canviat totalment de vestimenta i ara només du posat això que he dit abans, quatre ‘trapitos’. I ella tan tranquil·la. Alé!!! Mira-te-la, sa fresca!!!.
Es interessant en aquestes ocasions intentar veure-ho des de fora. Es a dir, observar els demés mascles de l’espècie una estona. Les seves actituds davant l’enverinament carnal estival. Mirar-te la fortor dels altres des de fora.
Ets mascle i tens aquest problema?. La solució es fàcil. Primer de tot has de tenir a ma una bossa de cubets de gel, d’aquestes que venen a ses benzineres o a Can Castell o a s’Aprop, o a un lloc d’aquests. Te la poses damunt els collons, millor sense roba, uns minuts, fins que els tens ben congeladets i inservibles per res. Els ouets i sa perdiueta a uns quants graus sota zero. Aleshores la sang ja no bull tant, ja no surt foc pels queixals, i les hormones tornen al seu lloc, i així es pot ser un simple espectador de la realitat. Quan després vegis els altres masclets per allà a lloure fent trastades, veuràs coses que no veies abans quan tu també anaves més fort que un mànec de càvec o que un mac de torrent. Per exemple, veus una troupe de mascles asseguts a ses cadires de davant Can Castell, amb els peus damunt sa cadira que tenen a davant, i tots fent sabonera per sa boca.
Tu, mentre tant, amb els collons congelats ets més angelical que en Joselito quan cantava en aquelles pel·lícules que mirava sa padrina. No fas baves per la poca i quan tens una txati davant tu que et parla pots seguir la conversa sense haver de mirar els pins de Es Fossar.
Haurem de proposar-nos això, els mascles. Dur a dins el cotxe una bossa de cubets de gel per refrescar-nos els collons quan entren en ebullició.
Paraula de Déu. Vos ho demanem senyor. Amén.
Agrairia si algú del PP té l’email del cosí d’en Rajoy
Agrairia molt que algú tingués el mòbil o l’email del cosí d’en Mariano Rajoy (el que encara es president del PP, no se si per molt temps) i me’l pogués passar. Recordeu, el primo de Sevilla, aquell físic que va dir que no hi havia canvi climàtic, que tot el que li succeeix a la meteorologia actualment era una cosa normal.
La foto que acompanya aquest escrit es feta ahir, diumenge, 15 de juny, en una caseta de prop de Sineu. El temps de bolets es a la tardor: les condicions d’humitat per les primeres pluges, així com la temperatura suau dels mesos de setembre i octubre, activen els mecanismes biològics que fan brotar blaves i esclata-sangs.
Es veu que, degut a aquest temps tan rar que ha fet (des de sa fira de Sineu ha plogut sis caps de setmana seguits!!!), les ‘hormones’ fúngiques d’aquests bolets s’han fet un kaos mental i els han fet creixer.
Es regla general dels mascles de l’espècie humana posar-se veritablement malalts ara especialment. Ara que fa més hores de claror, que arriba el bon temps, i que sembla que envaeix una sensació general de felicitat, i que per tant tothom hauria d’estar més sa que una cama-roja. Doncs no, els mascles de la nostra espècie fem tot el contrari: agafem unes malalties que conteu-li.Tota la culpa la teniu voltros. Ses femelles de l’espècie humana. Als mascles, veure carn ens fa perdre els papers. I jo, en particular, no hi puc fer res. Ho se, que perdem (i perdo) els papers, quan una fèmina vestideta amb quatre ‘trapitos’ se’m fot a davant i me xerra com si res. Això si, a mi no se’m nota. (jejeje)
Generalment no ens posa malalts la parella (quan en tenim), que veiem nua cada dia des de fa una eternitat. Ni ens posa malalts anar a una platja nudista (de fet, trobo que es lo més antieròtic que hi pot haver, una platja nudista). En canvi ens posa malalts la insinuació carnal: estar acostumats a un hivern més o manco llarg, en el que estem avesats a veure na fulanita de tal vestida elegantment però més o menys 'tapadeta', i de sobte, un dia, per exemple un dissabte 14 de juny, la te trobes no se on i ve a saludar-te i el primer que veus es que d’un dia per s’altra ha canviat totalment de vestimenta i ara només du posat això que he dit abans, quatre ‘trapitos’. I ella tan tranquil·la. Alé!!! Mira-te-la, sa fresca!!!.
Es interessant en aquestes ocasions intentar veure-ho des de fora. Es a dir, observar els demés mascles de l’espècie una estona. Les seves actituds davant l’enverinament carnal estival. Mirar-te la fortor dels altres des de fora.
Ets mascle i tens aquest problema?. La solució es fàcil. Primer de tot has de tenir a ma una bossa de cubets de gel, d’aquestes que venen a ses benzineres o a Can Castell o a s’Aprop, o a un lloc d’aquests. Te la poses damunt els collons, millor sense roba, uns minuts, fins que els tens ben congeladets i inservibles per res. Els ouets i sa perdiueta a uns quants graus sota zero. Aleshores la sang ja no bull tant, ja no surt foc pels queixals, i les hormones tornen al seu lloc, i així es pot ser un simple espectador de la realitat. Quan després vegis els altres masclets per allà a lloure fent trastades, veuràs coses que no veies abans quan tu també anaves més fort que un mànec de càvec o que un mac de torrent. Per exemple, veus una troupe de mascles asseguts a ses cadires de davant Can Castell, amb els peus damunt sa cadira que tenen a davant, i tots fent sabonera per sa boca.Tu, mentre tant, amb els collons congelats ets més angelical que en Joselito quan cantava en aquelles pel·lícules que mirava sa padrina. No fas baves per la poca i quan tens una txati davant tu que et parla pots seguir la conversa sense haver de mirar els pins de Es Fossar.
Haurem de proposar-nos això, els mascles. Dur a dins el cotxe una bossa de cubets de gel per refrescar-nos els collons quan entren en ebullició.
Paraula de Déu. Vos ho demanem senyor. Amén.
Agrairia si algú del PP té l’email del cosí d’en Rajoy
Agrairia molt que algú tingués el mòbil o l’email del cosí d’en Mariano Rajoy (el que encara es president del PP, no se si per molt temps) i me’l pogués passar. Recordeu, el primo de Sevilla, aquell físic que va dir que no hi havia canvi climàtic, que tot el que li succeeix a la meteorologia actualment era una cosa normal.La foto que acompanya aquest escrit es feta ahir, diumenge, 15 de juny, en una caseta de prop de Sineu. El temps de bolets es a la tardor: les condicions d’humitat per les primeres pluges, així com la temperatura suau dels mesos de setembre i octubre, activen els mecanismes biològics que fan brotar blaves i esclata-sangs.
Es veu que, degut a aquest temps tan rar que ha fet (des de sa fira de Sineu ha plogut sis caps de setmana seguits!!!), les ‘hormones’ fúngiques d’aquests bolets s’han fet un kaos mental i els han fet creixer.
Després n'hi ha que diuen que el canvi climàtic es un doi.
Vull viure ye–ye
Objectes habituals quan jo era nen, i que ara ja no hi son, o han canviat i perdut personalitat. Objectes que quasi ja s’han extingit però que me criden l’atenció:
Cafetera Italiana. D’Italia de mitjans segle passat van entrar moltes coses, per exemple la cafetera. Tres peces metàl·liques configurant un rudimentari sistema per fer passar l’aigua bullint a pressió a través del cafè molt.
Lambretta i Vespa: També italianes, suposaren una revolució pels nostres pares. Amb aquella forma i renous característics, qui tenia una Lambretta lligava més que qui no en tenia. A la Mallorca de les sueques que venien buscant el latin lover espagnol, els picadors del poble no sabien res de Yamaha ni Kawasaki. Només hi havia Mobilette, Vespa i Lambretta.
Minipimer. De disseny italià, com no podia ser d’altra manera. Ara hi ha robots de cuina. No es el mateix. La mini-pimer de tota la vida no tenia res automàtic ni programable i no era de color negre o metàl·lic, sinó de color beig o cel fluix, i només tenia un botó (encesa o apagada).
Seat 600 o Seat 850. Recordo encara amb nostàlgia el 850 de mon pare. Me demano com podien pegar un polvo dins d’un d’aquells minúsculs cotxes. Me demano com podien arribar vius de Sineu a Cala Rajada, un 15 d’agost (el dia que tots els sineuers anaven a la mar), anant a 60 km/h, amb quarta i sense aire condicionat.
Màquina de cosir. Mai he entès perquè a totes ses cases hi havia sempre una màquina de cosir. Invariablement, la gent tenia màquina de cosir, com ara tenim tots un DVD.
Antonio Ozores i Alfredo Landa. Crec que totes les pel·lícules d’aquests dos son sempre iguals. Aquests si que van forts!!!. El que no entenc es com es podien tirar na Lina Morgan. Els americans tenien més sort amb el sexe: tenien na Marilyn Monroe. I els francesos, oh!!! els francesos, tenien la Brigitte Bardott. Ara entenc els gironins, quan creuaven la frontera per anar a veure cinema de destape a França. I es que, qui pot comparar la Bardott (que actualment també estaria igualment bona) amb la Lina??? Una els feia bavar, i l’altra els feia riure!!!.
Polaroid. No se si a ca meua encara hi ha hagut cap Polaroid, no ho record. Però si es cert que hi va haver una època que tothom tenia màquines Polaroid, d’aquestes que ja et sortia la foto (de malíssima qualitat, òbviament) al minut d’haver-la feta.
Toca-discs. Ara hi ha equips hi-fi (high fidelity), amb Dolby Surround, altaveus que amplifiquen els baixos fins fer tremolar les parets, lector de CD, i vuit-centes coses més. Encara conservo però els discs LP de Dire Straits, Supertramp, Status Quo, Scorpions, i demés, que comprava quan vaig començar a s’institut (ara que hi penso, 20 anys ja fa!!!).
Hula Hop. El recordeu? El 'julajop'. Que poc que ens bastava per entretenir-nos!!!. Un Hula-hop, un patinete, una baldufa, unes bolles (canicas). Ni nintendos ni mòbils de tercera generació.P.S. Vull anar a l’apartamentet de Cala Rajada amb un Seat 850 descapotable i na Brigitte Bardott al costat (amb una càmera Polaroid penjada del coll). Vull arribar, deixar el cotxe, i anar a la platja, jo i la Bardott, amb sa vespa, i després anirem a fer un cafè (fet amb cafetera italina) al Bar Los Chunguitos, on hi ha un barman peninsular que fa cocktails de coco i licor amb la minipimer, i que posa música de n’Antonio Machín en discs de vinil.
