Sant Jordi. Tria el menú: aroma a cafè recent, sexe felí, o carta 'clandestina'???

Calma...

Arriba a casa. Tanca la porta darrera seu, es treu la jaqueta i la corbata, tirant-ho tot sobre una cadira del rebedor. Va cap a la sala d’estar mentre apaga el mòbil. Després entra al dormitori, es dirigeix a la tauleta de nit, i despenja el fixe. Aprofita per treure’s les sabates. Es dirigeix descalç, quasi arrossegant els peus, cap a la cuina. Es prepara aquella cafetera italiana de les que ja en queden poques (ca seva encara conserva aquests petits detalls: encara hi ha una cafetera italiana, a part de la cafetera elèctrica) i la posa al fogó. Apaga la tele (que s’ha deixat encesa el matí quan ha hagut de partir corrent quan ha comprovat que feia una hora tard a la feina). Es seu al sofà, tot just davant de la tele apagada. Tomba el cap cap enrere i acluca els ulls.

Es caga de nou amb el jefe i els putos marrons que sempre li toquen a ell. Mentalment es caga per darrera vegada amb el nou de Catalunya, aquell que han contractat fa poc i que ell mateix es va encarregar de formar: avui li ha embolicat el dia. Hi ha dies que, les feines, val mes fer-les un mateix i no delegar absolutament res.

Però ara es sent relaxat. No hi ha mes Mon: el sofà, el silenci, la frescor del trespol als peus descalços, i el renou de la cafetera quan el cafè comença a sortir. Li arriba un profund aroma a cafè recent fet. Això el relaxa encara més. Es sent bé, molt bé. Per primera vegada en tot el dia...



Fluids...

Sílvia* es el tipus de tia que tothom mira. Es d’aquelles ties que, quan passen per devora un grup d’altres ties que estan parlant entre elles, la miren de coa d’ull i diuen entre elles “mira-la, que puta” o “ara va a encalentir sa polla al jefe”. Segurament si fos un petardo això no li passaria, però clar, si una tia està bona, a lo que està més exposada es a les llengües viperines de les altres. Això ho sap tothom.

Avui ell s’ha aixecat al seu costat. Al costat de Sílvia. Mai no s’enamoraria de Sílvia, però (com a tots els tios) haver tingut una aventura sexual amb la tia més bona de sa feina li suposa un goig que no es pot pagar ni amb tots els doblers del Mon. No sap exactament que va passar. Només recorda el sopar d’empresa. Lo bo que era l’Ànima Negra (el vi que te l’etiqueta dissenyada pel Miquel Barceló). Les copes posteriors. Aquells primers garitos dels carrers de darrera Es Born i de Jaume III.

Recorda com tothom anava partint i despedint-se (son uns morts!!! pensava ell). Recorda que esperava que la Sílvia marxes també (i aleshores ja no quedaria cap al•licient i ell també marxaria cap a casa). I després té un lapsus de temps mental. No recorda res fins que te just davant dels seus ulls les cuixes llarguíssimes de Sílvia, la mini que se li escurça pel moviment que està fent al so de no recorda quina música, sobre aquella taula del pub, mentre tothom la mira. I després la recorda en un altra local, vestida de diableta, amb unes banyetes i una coa, i molt poca roba, també ballant mentre tothom la mirava. I després recorda el cotxe, que ella mateixa conduïa, encara vestida de diableta, i ell assegut al seient del passatger. I també recorda que ella li prengué les claus de casa, i recorda també que caminaven pel carrer Joan Miró i reien (a la Sílvia, encara vestida de diableta, tots els cotxes li pitaven). I recorda que arribaren a casa, ell i la Sílvia disfressada de diableta, quan encara era fosc però no faltava molt perquè despertés el dia. Anava molt gat, com demostra el mal de cap que te ara.

Entraren a casa i tancaren la porta, i es començaren a besar i llepar (com a gatets). I la Sílvia es tragué alguna cosa del bolso. Les seves mans femenines, suaus, envoltaren el cos d’ell, posant-li les mans a darrera, sobre les natges, i ell va sentir una frescor metàl•lica als seus canells i, després, un ‘clic’. Quan ella es separà d’ell, ell se’n adonà que la diableta li havia fermat les mans amb uns grillons. Com anava de gat, torna a pensar ara, mentre el cap sembla rebentar-li. Després s’hi tornà acostar, l’estirà de la camisa amb les mans fins que li va esgarrapar, i li descordà els pantalons de mala manera. L’empengué cap al sofà, on caigueren els dos junts, ell engrillonat i ella aferrada com una pantera al seu coll, amb les banyetes vermelles de diableta brillant en la penombra. Sentí una llengua tocant la seva. Sentí després com la pantera li mossegava els llavis. Sentí l’humitat de l’altra saliva, felina. Sentí com ella comença a mossegar-lo (fort) pel coll, els mugrons, i cap avall fins arribar als testicles. Tan gat com anava, degué passar una eternitat abans de lletar. O no. Potser tan gat com anava l’enravenada li degué durar molt poc, pensa ara. No ho sap, ni recorda res mes.

I avui, ara, se l’ha trobada al seu costat. Potser fa unes hores ha estat el polvo del segle. O no. No ho sap. El problema es ara. Que fa ell, 34 anys, mando intermig de l’empresa i ja amb algunes canes, amb Sílvia, la becària que ell mateix va contractar fa uns mesos, 24 anyets, vestida de diableta (amb banyetes vermelles i coa negra), dormint com un angelet al seu costat??? Que farà ara amb ella??? L’intercanvi de fluids, mossegades, gemecs i pulsacions, suposa inexorablement el final del període de pràctiques???

Ell es demana tot això mentre sent l’olor de la pell i els cabells de Sílvia, ajaguda allà al costat, quasi a sobre seu. No es sent els grillons. Ja no els porta. En girar la vista un poc cap avall els descobreix penjant d’un dels canells de Sílvia. Definitivament, potser va ser el polvo del segle…

(*) Sílvia es, òbviament, un nom inventat.



Paper prohibit…

Ha maleït l’email i el mòbil tot el dia. I es que, en el sector més ‘mallorquí’ de l’oficina, tothom ha rebut emilios o sms de felicitació. Quina falta de sensibilitat en bon dia de Sant Jordi!!!. A ell li agradaven les cartes en paper, l’olor del sobre i del paper, tocar la carta, sentir el regruix del solc del bolígraf sobre el paper (en canvi, la impressora làser no deixa regruix), imaginar-la a ella dedicant una part del seu temps escrivint allò,…

Sant Jordi es, diuen, el dia dels enamorats. Al manco aquí, a aquests llocs on parlem aquesta estranya llengua. De fet, hi havia una fira dels enamorats al segle XV, i d’aquí ve la diada de Sant Jordi. El color vermell de la rosa es símbol de passió, i l’espiga de blat es símbol de fecunditat. Ell sempre ha vist Sant Jordi com una exaltació del romanticisme, per allò de regalar la rosa, i de la cultura, per lo de regalar llibres. En canvi, per ell, Sant Valentí es, a banda d’una festa forana, una festa materialista. Darrerament però també hi veu Sant Jordi, materialista. Basta veure lo dels emails i els sms que ha rebut tothom del sector ‘autòcton’ de les oficines. Falta de sensibilitat, ha dit ell…

Quan ha arribat a casa i ha obert la bústia, la del correu de veritat, no la del correu electrònic, un petit sobre vermell li ha donat l’alegria. Amb la cal•ligrafia de la lletra ja ha sabut de qui era. Feia temps que no sabia d’ella. Una ‘ella’ de l’altra costat del bassiot, de l’altra costat del mar. Fou una cosa passatgera, una aventureta (com li agrada dir a ell), i a més era prohibida, clandestina (darrerament li agrada molt usar aquesta paraula). L’ha sorprès gratament la carta. L’ha degustada. Una carta d’amor o semblant sempre ens activa tots els sentits. Absolutament tots. Hi ha algu que no quedi de pedra davant d’una carta d’amor?. Aquesta no era una carta d’amor, sinó una carta de complicitat. D’allò que va ser, o potser del que hagués pogut ser i no fou, o jo que se!!!. L’ha llegida deu vegades seguides, amb una mescla de malenconia, de benestar, i de rialla d’orella a orella. “Sovint ens equivoquem. Sovint ens ferim. Sovint som infeliços. Però estimem, d’una manera o altra. Potser d’aquí uns anys ens girarem cap enrere i direm: he patit sovint, m’he equivocat de vegades, però he estimat: he viscut!!!”. Així acabava sa carta…


Felicitats a totes les enamorades i a tots els enamorats.

Per a la resta, com jo, jo que se!!! Després de tot no estem tan malament, no??? Jeje… C’est la vie. I ‘la vie’ s’ha viure amb totes les emocions, sentits, olors, colors, sabors, textures, desenganys, amors i desamors. Per tant, també felicitats.


NOTA: Que ningú hi vulgui veure res "autobiogràfic": s'acabaria d'embullar.



L'INFERN DE SA COVA D'ES FOSSAR

El meu germà me va passar el vídeo promocional de la colla dels dimonis de sa cova des fossar de Sineu, que es distribuirà a ajuntaments i demés entitats per si ens volen contractar. Mirau-lo. Val la pena:



(NOTA: per escoltar el so del video, atureu la música del bloc, al botó de pausa, dins del caixò "Renous que m'acaricien l'Ego", a baix de tot d'aquesta pàgina).

Es Can Castell un bon lloc per quedar amb qui et vols lligar o per dur es 'jefe' a prendre algo???

Imatges preses en les meues visites d'inspecció a hotels o altres llocs. Son imatges de cartells dels vestuaris de personal o dels passadissos de servei. Sense comentaris.

Una picadeta per entrar en gana.

Origen: un hotel de l'Eixample de Barcelona.

Primer plat, suau. Aquí ja van a la butxaca!!!
Origen: un restaurant de banquets i noces de Salou (Tarragona).

Segon plat, ja per quedar plens. El nivell d'elaboració ja es més alt.

Origen: un hotel de Torremolinos (Màlaga).

Les postres, que no tenen despreci.
Origen: el mateix restaurant de banquets i noces de Salou (Tarragona) d'abans.

O potser vos pensau que els cuïners i cambrers no fan tot això també? Es com la Claudia Schiffer: també pixa i caga, encara que sigui dificil imaginar-la asseguda a la trona.





Can Castell, homenatge a un local involuntàriament kitsch i retro... *

Can Castell –Son Bordils– es un bar, un cafè, amb personalitat. Segurament ningú li negarà a Can Castell la personalitat. Com les persones, els llocs i en especial els bars tenen personalitat. Com en les persones, la personalitat d’un establiment ens pot agradar o no, ens pot atreure més o menys, però el sol fet de tenir-ne li dona un caire especial. Altres bars, altres llocs, no tenen personalitat, no tenen res que els faci singulars. Fer un cafè o una canya en un lloc sense personalitat ens permet només assaborir el cafè o la canya; fer un cafè o una canya a Can Castell ens permet assaborir el batec del poble i del canvi generacional.

Sabem de bon de veres que si Can Castell fos d’una altra manera perdria aquesta singularitat. I sabem de bon de veres les sineueres i sineuers que això, lo de Can Castell, només ho pot entendre qui fa anys que rossega per Sineu.

Ens hem fet grans. La major part dels qui llegiu aquest bloc hem tornat més majors. Sovint ja ens avorreix allò de, en haver sopat, un dissabte qualsevol, fer les primeres copes en un lloc tan poc estudiat o dissenyat per ser un lloc d’encontre ‘pre-marxa’. De fet, segurament ja no es el que era, el lloc. I això que no ha canviat gens. Hem canviat noltros.

I es que Can Castell es un bareto rural, d’homes d’edat –i dic homes, pq dones majors se’n veuen poques, si exceptuem sa madona, madó Xisca–. Només darrerament, aquesta darrera dècada, s’ha esdevingut el fenomen misteriós de ser lloc comú de joves i vells. No es un lloc per dur-hi ningú de fora poble, exceptuant si es algun esquerranós radical –i aleshores si que es el lloc ideal, per allò de que vegi com d’”autèntics” que som els sineuers–. No es un bareto on s’acostumi a portar els ‘ligues’ –per això hi ha altres llocs a 30 minuts de cotxe–. Però es el bar de Sineu que té més caràcter.

Un horabaixa de dia feiner es quan s’aprecia millor aquesta essència. Cadires “recents” –de fa només uns anys, quan les van canviar totes– que ja semblen velles, i totes amb alguna taca que ja no fuig o algun forat de cigarro. Taules pesades que una nina que no hagués berenat bé no podria moure, un quadre immens d’un trist i decadent paisatge ocupant mitja paret, publicitat la resta de les parets –carreres de cavalls, míting d’Esquerra, classes particulars, i un que lloga cases als alemanys–, la màquina escurabutxaques –a la que sempre juguen els mateixos–, na Bel darrera sa barra –sempre amb una rialla d’orella a orella, com una nena malcriada; no se si conec ningú que transmeti tanta proximitat com na Bel–, i l’amo en Biel entrant un caixó de coca-coles amb aquell caminar característic que té i amb una fesomia que recorda el Frankenstein de Mary Shelley, acaben de completar la part principal de l’escena. A la barra, un home molt major s’empassa una copa de cassalla d’un glop, i a les cadires de fora un grupet de ciclistes estrangers fan la xerradeta abans de tornar a partir. Més tard el local s’omplirà dels incondicionals del joc, que manejaran quantitats marejants de bitllets com si d’un casino es tractés.

Una nit de dissabte el físic no canvia. Però canvia l’esperit. Es fins i tot ‘tendre’ veure les diferents pandilles o grups fent teulades grosses, després de venir de sopar, a fer els primers cubates. I també tots aquells que ‘no han quedat’ amb ningú. Ja saben que, a Can Castell, hi haurà tothom. La major part dels que després es trobaran al pub, fan primer un caramull de combinats a tres euros i mig a Can Castell. Xerren, fumen, i mengen pipes o cacauets, tirant les llosques i les peladures al terra. Comencen a posar-se alegres, amb mitja rialla, i un moment donat tothom comença a cridar al mateix temps, perquè no se qui acaba d’entrar per la porta, o perquè una nina guapa va a l’escusat. Altres, amb dues copes de més, fan tot un discurs filosòfic a la penya o a la nena guapa que se l'escolta.



Totes les ciutats tenen aquells establiments emblemàtics, de tota sa vida, que surten a les guies turístiques, i a on quedes amb tothom que no es de la ciutat. El Bar Cristal o el Bar Bosch, a Palma, o el Bar Zurich, a la Plaça Catalunya de Bcn, tenen aquesta funció. No son llocs cool, fashion, sofisticats, chic,... Son el baretos de tota la vida, els llocs on encara els palmesans i barcelonins vells, els veïns de tota la vida del centre de la ciutat, van cada matí a fer el cafetet o el cortado descafeïnat i a llegir el Marca o s’Ultima Hora, i a fumar un Celtes ara que sa dona no els veu. Can Castell té algo d’això, però no. Tampoc no es això. Can Castell no figurarà mai en cap guia turística ni serà lloc de trobada amb algú que no es de Sineu. Can Castell es, senzillament, diferent...

Si ets sineuera o sineuer, i només si es així, hauràs entès tot això. O potser no?.

NOTA: n'hi ha un que ha de fer un llibre sobre noltros (Nosaltres els sineuers, per exemple). Mira, l’escena, el decorat principal, ja el te...

(*) dedicat a aquells que ja ens hem fet grans, que ja no anem tan sovint a aquest lloc, però que compartiu amb mi aquesta visió tendre del lloc...