dimarts, 2 de febrer del 2010

pirotècnia de carícies a les gemes dels dits...

-
GENER

FOC DIRECTE
.
Per dins la sang me bull. Sent la música de les tonades santantonieres fins i tot quan no sonen.

Per defora tot es foc, catalitzador de la metamorfosi d’uns tions que poc a poc esdevindran caliu. Damunt d’aquest, en la lentitud de la calentor, els budells que dibuixen la forma dels botifarrons i llonganisses s’encongeixen mentre desprenen un autòcton aroma matancer que desperta les glàndules salivals de tot mallorquí de soca-rel.

A Artà, centenars d’individus amb samarreta blanca condimentada amb mocador vermell, ballen al voltant de dimonis de banyes entorcillades i barram esportellat al so de “l’Assistiu” (feu clic aquí).

A Sa Pobla, tanmateix, l’activació de les neurones de país que m’hauria de disparar el “jo i un pastor” (feu clic aquí) es dilueix quan un formiguer d’esnobs palmesans es fa present i omple els rectes i quadriculats carrers poblers. I es que Sant Antoni no vol ser esnob. Sant Antoni es de poble, es du dins la sang, i es símbol de festa i germanor. Ho sento, però un individu urbà excessivament esnob mai podria entendre allò de “es du dins sa sang”. Basta veure un pessic de Sant Sebastià, on damunt una graella es torrava xistorra mentre de fons sonava na Luz Casal. Que no, poblers, que no es això!!!. Ja es hora de triar entre la multitud i la fama, o la sang i el país. Badau, i no hi sereu a temps.

No se on, un dimoni balla amb una cinquantena més, baix d'una pluja d’espires de foc. El dimoni bela. Dec ser jo. Jo, bel molt, quan ballo baix del foc. Bel fins a cremar tota l’adrenalina acumulada, enmig dels xiulos llargs de les carretilles seguits dels respectius trons, piiiiiuuuuuuuiiiiuuuuiiiiuuu... (silenci de mig segon)... pluf!!!. Només es comparable l’explosió d’una bona lletada un dia que no esperaves mullar.

Vergonya hauria de fer als nostres polítics, lo d’inventar festes fictícies que no sent ningú (dia 1 de març, per exemple), quan Sant Antoni podria ser la nostra diada. Pel que fa a sentiment, Sant Antoni aquí es lo que al Principat es Sant Jordi: participació i sentiment.

Un mallorquí de la terra necessàriament ha de sentir el país i la festa aquesta setmana de Sant Antoni. Si no ho sent, que vagi al metge. Potser ha de menester operar.


FUM EN DIFERIT

Un bidó tallat per la meitat horitzontalment, amb caliu i carbó comprat a Carrefour i una graella damunt. I torrant-se damunt, les peces de l’"especial torrada san sebastian" (morcilla, xistorra i un tros de llonganissa ‘mallorquina’ elaborada a Murcia) que venen al Mercadona els dies abans, en envàs al buit, amb número de lot i data de caducitat, i sense gluten. Al costat, uns peninsulars als que la societat no ha integrat, han fet d’un tros de la Plaça Major el seu territori particular, i amb un fogó i una bombona blava de butà torren les baguettes amb llom (pepito de lomo, se’n sol dir), mentre esperen la Luz.

Al Born, una multitud de nenas embetumades de L’Oreal o Lancome s’acosta entre empentes a l’escenari, per veure millor un Pau Donés que fa segles que canta a ‘la flaca’ i que diu que tot ‘depende’. Un fa una instantània del moment amb la seva càmera digital barata, i la compara amb una de les que té de les festes de la Mercè de l’any passat a Barcelona, i amb la del darrer concert que va anar a Madriz, i son idèntiques. La mateixa foto.


Ni l’espectacular baixada de 600 dimonis des de Sa Faixina cap a l’infern; ni l’Annuntiato, veu celestial de ‘La PuresaBàrbara Femenies, a qui conec personalment d’ençà de fa uns anys, cantada ben enmig del llac de davall La Seu, davant desenes de milers de persones en l’aTIÀrFoc, salven el despropòsit santsebastianer que ja ve de lluny.

Festes autèntiques?. Que no, ciutadans, que no es això!!!. I no ho diu en Miquel dos de set (Sineu), ho diu en Miquel cinc de set (Palma); part de mea culpa, doncs, també.


EN BIEL, COM L'AIGUA

Record perfectament aquella entrada, amb les dues padrines assegudes a la camilla vora la persiana oberta al carrer del sant banyut (com diu en Biel, amic d’infància de món pare), lo que les deixava saber que passava i no passava pel carrer, i xafardejar tant com volien. Una era sa mare, Maria, sa mestressa Sabatereta li deien la gent d’edat, si mal no record. L’altra era la meva padrina manacorina, madò Joana. Record que hi vaig jugar molt, en aquella entrada de casa antiga. Record sa padrina Joana com a teta, que me venia a cercar cada dia a les cinc a s’escola i me duia cap a ca seva, a la barriada del Pou d’en Rebassa, fins el vespre, que me tornava a mon pare i ma mare al Carrer Major, on vaig viure la meva infància. Record que sa padrina era sempre a ca sa mestressa, allà, en aquella entrada, en aquella camilla vora la finestra, segurament xafardejant tot lo dia. Record ses renyades de totes dues, sa padrina Joana quan m’arrossegava per enterra i m’embrutava el xandall nou, sa mestressa quan li entrava pel corral i li espatllava el julivert (sense ser-ne conscient).

Ara i ja fa molt, jo som habitant del barri (dos de set, al manco), i en Biel també viu allà, al barri, a la casa de la camilla al costat de la finestra, tornat de Cala Gamba després de mitja vida (llegiu ‘Amor Principal’, pàg. 31). L’entrada, la casa, ja no son com fa trenta anys. La camilla ja no hi es. Però dia 20, Sant Sebastià, ja que en parlàvem abans, en Biel va presentar el seu dotzè poemari a Sineu. “Com l’aigua”. I un dels poemes (que jo ja havia llegit dies abans) me va fer tornar a la memòria aquella casa com era abans i aquelles renyades. I es, de fet, ‘Agonia’ (pàg. 28), un poema que en Biel va escriure a sa mare, sa mestressa Sabatereta, el dia abans.

Ningú et va dir que això era l’infern
I ara ja es massa tard per aprendre
[...]

En Biel Florit i Ferrer Sabateret (vegeu aquí entrada que jo mateix vaig penjar a la viquipèdia ja fa temps) usa un llenguatge i uns registres en consonància amb tot el que he amollat a alt, quan xerrava de Sant Antoni. Cerca (recerca diria jo) el vocabulari més autèntic, del Pla de Mallorca, deixant de banda l’excessiva l’estandardització (barcelonització fins i tot) a la que ens acostumen molts escriptors mallorquins, i que ens fa perdre aquelles paraules que segurament madò Joana i sa mestressa Sabatereta empraven fa trenta anys quan xafardejaven, assegudes allà a sa camilla, veient tot el que succeïa en el carrer.

Biel, gràcies per fer-me tornar una estona al costat de sa camilla de devora sa finestra de s’entrada de ca teva, i veure ses dues madones xafardejar.

Destacaré això, com podria destacar tota la resta...

Et vaig dedicar totes les paraules,
però poc a poc, que l’amor no s’engreixa
d’una sola panxada

(‘Erem tan joves’, pàg. 10)

El gerani trescava el vermell
com l’home el batec de la vida

(‘Calendaris caducats’, pàg. 16)

[...] I guardo com tresor
pirotècnia de carícies a les gemes dels dits


(‘Mai he dit’, pàg. 40)

MÉS FOC, UDOLANT...

I ja que estic amb el foc de Sant Antoni... més foc.

La setmana abans de la presentació del llibre d’en Biel, Joan Alfons Marí i Torres, convidat per l’Obra Cultural Balear de Sineu, presentà el seu primer poemari, “La terra encesa”, a l’acollidor hotelet d’interior Son Cleda. Minuts abans, es devia cagar amb els sineuers i la mare que ens va parir, i motius no n’hi faltaven. Aquí fallarem, els de l’Obra, per primera vegada, i hi va haver falta de coordinació total, i na Marta i jo (que ens havíem preparat una presentació que te cagas) varem haver de donar la cara i varem estar a punt de suspendre l’acte.

Finalment però, va ser una vetllada ben agradable. Familiar, quasi íntima. Set persones i el poeta, asseguts en una taula mentre fèiem unes cerveses, i un espècimen de bevedor compulsiu d’esperit a la barra. Mitja llum i ambient un poc bohemi, com sol ser a Son Cleda. Un moment el poeta s’aixeca de la cadira i ens avisa que no ens esglaiem, que començarà a belar. I en efecte, bela. La seva poesia incita a belar. A belar per la boca i a belar interiorment. N’Alfons, pesemero des de ben jove, amolla les seves dèries i frustracions nacionals en el paper, i els seus versos semblen crits enfurismats, més que udols de llàstima o autocomplaença. A moments, son versos gore, com han de ser quan descriuen una terra encesa...

Gràcies Alfons. Segur que llegir-te me va suposar una embranzida més pel bulliment de la sang santantoniera, del que xerrava a alt.

Clou el puny amb ràbia, i pren
la torxa fumejant per veure
el dantesc espectacle dels cossos mutilats,
i olora alhora el perfum penetrant
de la carn muda en atroç oprobi.

(pàg. 23)


NEURONES EN OFF

De vegades va bé posar pause (encara que jo no en sabré mai), però això no ha de significar caure en lo banal. Si voleu deixar de pensar massa (si sou dels que sabeu fer-ho) sense caure en l’estupidesa, vos recomano “La Familia Sans”, d’Estudi Zero Teatre, al Cafè-Teatre Sans. Estic quasi empegueït, a mi que m’agrada anar de cultureta, com sabeu els que me coneixeu, jajajajaja, que després de 25 anys d’Estudi Zero Teatre encara no hagués posat els peus allà. Això darrer ho he dit per emprenyar segons qui, segur.

Zero convencional. Llenguatge ingenu, diàlegs caòtics, personatges contradictoris i macabres, una bonica madame refinada i salvatge alhora, i el que me va agradar més: interacció constant amb el públic. Gairebé tota la sala es l’escenari, i quasi et pots trobar bevent el tè o una copa de cava devora els protagonistes. Insisteixo: gens convencional. A tenir en compte!!!.

Teniu fins el 14 de febrer (per cert, dia gens especial per mi, encara que estàs enamorat).

NOTES, O JO QUE SÉ...

- Manteniu aquesta pàgina allunyada de nens i nenes. Poden veure les meves para(noïes) més perverses de quan encara no tenia el cap damunt les espatlles.

- Picapedrers i joves sense feina, no vos preocupeu. Als primers, heu de saber que en ZP vendrà a ajudar-vos a carregar amb els sacs de ciment quan ja aneu amb gaiato i continueu treballant un juliol calorós com si res. Als segons, que dir-vos?, o encara teniu esperances de treballar, abans de la jubilació?; qualsevol dia la terra tremolarà i ens enviarà a la merda a tots.

- Ni cel ni infern. Ni subjectiu ni objectiu. Ni blanc ni negre. Ni efímer ni etern. Ni plors ni rialles. Ni tendre ni orgàsmic. Això d’avui ha estat un experiment. No acostumo a escriure estant als llimbs.

- Rectifico. Encara no tenc el cap damunt les espatlles. Veig.

Esgotat de cansament i impotència
Empraré les darreres forces per sortir a la llum
I ara seré jo que em disfressaré, i serà de cavaller.


Jo (2009)

NOTA: Algunes imatges tenen llicència creative commons. Les fotos aparegudes en aquest post varen ser realitzades per Miquel Puiggròs Noguera, exceptuant la segona, extreta del perfil de Macià Puiggròs Noguera de la xarxa social Facebook.