-
Bioquímica i Geologia per incrèduls i inconformistes
Devia ser devers les set del matí del passat diumenge, 20 de setembre, que el meu rellotge biològic va marcar els 36. Cap vegada que dit rellotge havia marcat l’hora (o l’any, millor dit) el terratrèmol emocional havia estat tan potent. Semblava que jo si que podia amb tot: el pas dels anys, el defugir d’assentar el cap deixant-ho per a mes endavant, la realitat social que hem creat i a la qual he fet front durant dècades, etc. Ni en els aniversaris que solen despertar més les emocions existencials més profundes (els 18, els 20, els 25, els 30, els 33, els 35,...) havia tingut jo cap mena de consideració cap al pas dels anys.
Però els dies anteriors a dia 20 de setembre de 2009, i potser algun de posterior (encara em dura un poc el shock), el nivell d’endorfines dissoltes dins dels meus vasos sanguinis degué baixar fins a límits preocupants. I si no hi ha endorfines no hi ha ganes de res.
Però clar, les forces de la natura no son tan dolentes com pensem, i de vegades tot es conjura a favor teu, sense fer-ne comptes, sense esperar-t’ho, i sense saber per quina raó. I va succeir. Dues cridades el diumenge i una el dilluns reactivaren l’activitat de la hipòfisi, que començà a secretar endorfines com una metralladora dispara projectils. Devia ser que, subconscientment, volia, desitjava, aquestes cridades. Aleshores em vaig sentir veritablement orgullós de ser un inconformista, i de vegades antisocial, de 36 anys. Les endorfines creen felicitat, senzillament, i de vegades ens fan veure beneïtures. Es com quan veus un que està emprenyat o fet pols, i després de dues hores el te trobes amb un somriure d’orella a orella i penses “que cony li ha passat a aquest/a ¿?, està sonat/da.” Algú/alguna, sense saber-ho, li ha activat l’hipòfisi.
De totes maneres, i com que el pas d’un terratrèmol sempre deixa enderrocs i destrosses, la tornada a ‘la felicitat’ perduda per uns dies no es immediata. I com que de terratrèmols existencials al llarg de la vida n’han esdevingut alguns (per sort o per desgràcia), n’hem anat aprenent i ara de geodinàmica ja en sabem molt. Ja sabem reconstruir millor que fa deu anys. Ja sabem allò que no cal ni tocar ni intentar refer (sort del terratrèmol que ho ha esbucat). Ja sabem allò que volem quedar-nos, que volem conservar, que ni ens ho toquin, que es meu, que ho estim, que ho vull. I ja sabem també allò que hem d’anar canviant de la nostra existència, o al manco polint-ho.
El terratrèmol de fa uns dies no fou un terratrèmol sentimental. No estaria escrivint ara això; la reconstrucció dels enderrocs dels terratrèmols sentimentals a mi me dura una eternitat. O millor dit, no fou un terratrèmol causat per algú, per dir-ho clar. Perquè tots els terratrèmols si tenen quelcom de sentimental. Potser fou creat per una situació, la meva, que ja no se fins quan tindrà vigència, i de la qual fins ara fardava.
La posterior tornada a la normalitat en el nivell d’endorfines m’ha permès consolidar més que mai allò de ‘love it, change it, or leave it’. Jo ho matiso més encara, i li don més rotunditat: “estima-ho amb molta convicció, canvia cap a un altre lloc, o deixa-ho i abandona-ho” (o també “estima-la amb tota la passió, canvia d’objectiu, o deixa-ho córrer”). Crec que si, que el meu psique ho té més que assimilat, i veig canvis suaus (però positius), encara que només els percebi jo. Lo que fan les endorfines!!!.
dolça tendresa
Claire Ducreux es una ballarina francesa que la primera setmana d’aquest mes va actuar a Capdepera (Mallorca)... i jo sense saber-ho!!!. Les seves representacions son sempre a l’aire lliure i fa servir un únic objecte com a acompanyant i escenari (un banc per seure, un cercle,...), i cerca sempre la complicitat entre la seva mirada i gestos, i el moviment d’un cos fràgil i delicat com el seu –i això jo vaig poder viure-ho una setmana després–.
Olivier Germser es un coreògraf de la companyia francesa Tango Sumo, una companyia d’art multidisciplinar només composta per homes.
La Plaça de les Nacions sense Estat es una plaça lletja de Tàrrega (com quasi totes les places de Tàrrega). A les sis de la tarda del dia de la diada nacional hi devia haver unes 500 persones assegudes al terra esperant que s’esdevindria en uns moments. Només una porta com a escenari. Ella, fràgil, estilitzada, prima –jo diria que bonica, però no seria imparcial, ja que jo en vaig quedar enamorat; enamorat dels seus moviments–. Ell, ben fet, fibrat, com una estàtua grega. Comença una dolça música, i es fa el silenci entre els 500. Al principi, com sempre, tot es bonic, en qualsevol relació. Els braços i el cos d’Olivier serveixen de suport als moviments del gràcil cos de Claire, per oferir-nos una dolça i tendre història d’amor. Fins que l’amor s’esvaeix. Aleshores el drama cau sobre la plaça de les nacions, i hi cauen les gelosies, les banyes, els plors, els remordiments, les portades.
‘Adiosss’ es un espectacle de dansa o teatre visual (mut), fruit de la fussió entre els dos conceptes: Claire Ducreux i Olivier Germser. Mitja hora de pell de gallina (o no se; potser es que, com he dit abans, era que jo estic molt sensible).
Si algú sap on tornen actuar, m'apunto (crec que per novembre son a Castelló).
[per escoltar el video, desactiva el so de fons del blog, a baix de tot de la pantalla -baixa amb el cursor-]
.
dijous, 24 de setembre del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)