dilluns, 24 de desembre del 2012

Les arrugues i la barba blanca.





Les arrels de Julieta tornen per Nadal o per sempre?



Perquè aquest és un sentiment que res té a veure amb els estels (tot i que ella ho cregui), sinó amb les arrugues del voltant dels ulls.

L’altre dia de pagès, recent tornat d’Egipte, feia un tallat (llarg de cafè i curt de llet, com sempre) en el Bar Cristal de Palma, amb una amiga meva de fa temps que havia vingut a Mallorca en una de les visites periòdiques que sol fer per veure la seva família de part de pare. Amb els anys les arrugues de vora els ulls se li han començat a fer visibles, però tanmateix l’afavoreixen més i tot, donant-li un aire ‘intel·lectual’ que jo mai no li havia notat. I li ho vaig dir, no sé si vaig fer bé. Ella me contestà amb un somriure i me digué que cada vegada que me veia jo tenia també més barba blanca. I té raó. Ja tenc com a mínim la meitat dels pèls ben blancs.

Ella fou una de les meves ‘Julietes’. Vull dir, una d’aquelles persones del sexe contrari que, un moment donat, et fan plantejar coses i et fan veure diferent el món. No fou la que més m’ha trasbalsat, ni la que durà més, però tampoc fou només un flirteig o una alteració només hormonal (és una manera elegant de dir que no només fou ‘sexe’). En resum, no va ser una aventura d’una nit, per així dir-ho, encara que tampoc arribà (arribàrem!) a res seriós. Però n’ha quedat una bona amistat i, cada cert temps, tot i la distància, ens veiem. No passeu ànsia, no penj aquestes coses amb tanta alegria que podria semblar ara, i ella sap d’aquest text i, de fet, l’ha revisat (i el més important, també li ha agradat ser avui la protagonista!). Tanmateix ni tan sols no viu a Mallorca i, per tant, ni la coneixeu. De fet, potser ara mateix també llegeix això de nou.

Ella és una mescla a parts semblants de forastera, mallorquina i valenciana i, tot i que jo no crec amb aquestes coses dels estels i planetes, una cranca perfecta.  Els que sí que sabeu d’aquestes coses, dels efectes dels estels i planetes sobre la personalitat d’una persona, sabreu que la cranca és dona de casa, d’arrels profundes, de necessitat de pertinença a un lloc. I potser per això part de la conversa va anar del sentiment de no pertànyer enlloc que, segons me contava, ara no la deixava dormir del tot bé. Per determinades raons ella viu en un lloc, però té arrels esteses en massa indrets de la geografia i, segons me deia, arriba un moment que un o una s’ha de decidir.

Ella segurament quedarà finalment a València, que és on té ara més família i més coneguts. Allà té ‘el cotxe que arriba tot sol a ca seva’ quan torna de gresca: ‘no se com encara no m’he matat’ diu. I la madona del forn que ja li treu la baguette integral i amb pipes quan la veu entrar pel portal. I la merda del ca gras de la dona aquella que sembla una bruixa i fa por, que sempre caga davant el portal de ca seva. I amb una telefonada té a casa seva la seva amiga confident (una a la que els assumptes de ‘novios’ no li van molt bé, i es dedica a fer mig de ‘mamà’ i mig de consultora a les seves amigues –segons me contà–, talment les adolescents  –vaig pensar jo–). I jo, per donar-li una pisca de complicitat a la conversa, li vaig contar que el que me va fer decidir vendre el meu niu de Palma (fita que encara no he aconseguit) i tornar a Sineu fou, precisament, tot això. Els ‘uep, com anem?’ ben automatitzats quan et trobes algú pel carrer, el diari que na Bel ja sap que compraràs –i que per això quan els diumenges  et veu entrar ja et prepara la revista que hi va inclosa–, el saber tot quan passa pel poble només pel fet de parlar amb aquella o amb aquell, l’anar a Can Castell o a s’É a fer un cafè i saber que trobaràs algú amb qui moure conversa (de fet, mirant quins són els cotxes aparcats ja saps qui hi trobaràs), demanar ‘qui és el mort?’ quan sents repicar les campanes –conscient que sa tia o mon pare m’ho sabran dir i jo potser sabré qui es–  i, fins i tot, el lladrar de la cussa de la veïnada cada dia a les vuit del matí (com un rellotge) o la xafardera del cap de cantó que sap millor que ma mare a quina hora arrib i a quina hora me’n vaig. Això són, de fet, les arrels, la llar, allò que és en els gens i que mai no es troba enlloc més. Allò és el que té embullat ella, la meva amiga, i a mi ara ja no m’hi té.

Per tant, es quedi on es quedi ella, s’assenti on s’assenti, jo, sense ser cap cranc, també vaig entendre aquest sentiment de què he parlat abans, de pertinència. Perquè aquest és un sentiment que res té a veure amb els estels (tot i que ella ho cregui), sinó amb les arrugues del voltant dels ulls. O de la barba blanca, en el meu cas.

La barba blanca t’ensenya que el món és ple de Julietes, que cap Julieta és perfecta, que les Julietes també es desenamoren, que el que val la pena d’un lloc són aquells ‘uep, com va?’ asèptics, saber qui és el mort, i el costum del renou que fa la cussa de la veïnada  cada dia a les vuit del matí. I als experiments els comences a agafar respecte i les brusquedats emocionals et comencen a fer por. I per això, tot allò que tenia d’emocionant ser més bohemi, viure pel món (sigui a Palma, a London o a Sharm El-Sheikh), i enamorar Julietes, amb el temps la barba blanca (o les arrugues del voltant dels ulls) t’ho tornen angoixós. I la gent torna a casa, i als seus. No només per Nadal...

Ah, per cert, això. Bon Nadal. A tot Sineu i a totes les meves arrels. I a les que heu estat en algun moment ‘Julietes’. I també, òbviament, a la resta de gent que rebeu aquesta rara felicitació en forma de reflexió. Enguany m’ha pegat així. La culpa la té la protagonista d’aquest escrit. Per cert, gràcies pel teu permís. Molts d’anys a totes i a tots.

Miquel, desembre 2012




NOTA: Algunes i alguns rebíeu abans alguna felicitació meua. Una postal normalment. Això si, artesanal. I amb el missatge personalitzat. És a dir, que tothom rebia una felicitació diferent. Però els temps canvien i crec que l’any passat ja no vaig fer res. Vos pas aquesta felicitació, fruït d’un cafè amb una amiga, fa unes setmanes, i de la meva ‘escriguera’. Feia més d’un any que no actualitzava aquest blog (ja sabeu que ara vaig –anem! – de cul amb Díngola, i aquesta també té web, www.dingola.net, on m’espàs les ganes d’escriure).  Valgui el relat com a felicitació per a tots i, especialment, per a totes. 
-