Les arrels de Julieta tornen per Nadal o per sempre?
Perquè aquest és un sentiment que res té a veure amb els estels (tot i que ella ho cregui), sinó amb les arrugues del voltant dels ulls. |
L’altre dia de
pagès, recent tornat d’Egipte, feia un tallat (llarg de cafè i curt de llet,
com sempre) en el Bar Cristal de Palma, amb una amiga meva de fa temps que
havia vingut a Mallorca en una de les visites periòdiques que sol fer per veure
la seva família de part de pare. Amb els anys les arrugues de vora els ulls se
li han començat a fer visibles, però tanmateix l’afavoreixen més i tot,
donant-li un aire ‘intel·lectual’ que jo mai no li havia notat. I li ho vaig
dir, no sé si vaig fer bé. Ella me contestà amb un somriure i me digué que cada
vegada que me veia jo tenia també més barba blanca. I té raó. Ja tenc com a
mínim la meitat dels pèls ben blancs.
Ella fou una de
les meves ‘Julietes’. Vull dir, una d’aquelles persones del sexe contrari que,
un moment donat, et fan plantejar coses i et fan veure diferent el món. No fou
la que més m’ha trasbalsat, ni la que durà més, però tampoc fou només un
flirteig o una alteració només hormonal (és una manera elegant de dir que no
només fou ‘sexe’). En resum, no va ser una aventura d’una nit, per així dir-ho,
encara que tampoc arribà (arribàrem!) a res seriós. Però n’ha quedat una bona
amistat i, cada cert temps, tot i la distància, ens veiem. No passeu ànsia, no
penj aquestes coses amb tanta alegria que podria semblar ara, i ella sap
d’aquest text i, de fet, l’ha revisat (i el més important, també li ha agradat
ser avui la protagonista!). Tanmateix ni tan sols no viu a Mallorca i, per
tant, ni la coneixeu. De fet, potser ara mateix també llegeix això de nou.
Ella és una mescla
a parts semblants de forastera, mallorquina i valenciana i, tot i que jo no
crec amb aquestes coses dels estels i planetes, una cranca perfecta. Els que sí que sabeu d’aquestes coses, dels
efectes dels estels i planetes sobre la personalitat d’una persona, sabreu que
la cranca és dona de casa, d’arrels profundes, de necessitat de pertinença a un
lloc. I potser per això part de la conversa va anar del sentiment de no
pertànyer enlloc que, segons me contava, ara no la deixava dormir del tot bé.
Per determinades raons ella viu en un lloc, però té arrels esteses en massa
indrets de la geografia i, segons me deia, arriba un moment que un o una s’ha
de decidir.
Ella segurament
quedarà finalment a València, que és on té ara més família i més coneguts. Allà
té ‘el cotxe que arriba tot sol a ca seva’ quan torna de gresca: ‘no se com
encara no m’he matat’ diu. I la madona del forn que ja li treu la baguette integral i amb pipes quan la
veu entrar pel portal. I la merda del ca gras de la dona aquella que sembla una
bruixa i fa por, que sempre caga davant el portal de ca seva. I amb una
telefonada té a casa seva la seva amiga confident (una a la que els assumptes
de ‘novios’ no li van molt bé, i es
dedica a fer mig de ‘mamà’ i mig de
consultora a les seves amigues –segons me contà–, talment les adolescents –vaig pensar jo–). I jo, per donar-li una pisca
de complicitat a la conversa, li vaig contar que el que me va fer decidir
vendre el meu niu de Palma (fita que encara no he aconseguit) i tornar a Sineu
fou, precisament, tot això. Els ‘uep, com
anem?’ ben automatitzats quan et trobes algú pel carrer, el diari que na Bel ja sap que compraràs –i que per
això quan els diumenges et veu entrar ja
et prepara la revista que hi va inclosa–, el saber tot quan passa pel poble
només pel fet de parlar amb aquella o amb aquell, l’anar a Can Castell o a s’É
a fer un cafè i saber que trobaràs algú amb qui moure conversa (de fet, mirant
quins són els cotxes aparcats ja saps qui hi trobaràs), demanar ‘qui és el
mort?’ quan sents repicar les campanes –conscient que sa tia o mon pare m’ho
sabran dir i jo potser sabré qui es– i,
fins i tot, el lladrar de la cussa de la veïnada cada dia a les vuit del matí
(com un rellotge) o la xafardera del cap de cantó que sap millor que ma mare a
quina hora arrib i a quina hora me’n vaig. Això són, de fet, les arrels, la
llar, allò que és en els gens i que mai no es troba enlloc més. Allò és el que
té embullat ella, la meva amiga, i a mi ara ja no m’hi té.
Per tant, es quedi
on es quedi ella, s’assenti on s’assenti, jo, sense ser cap cranc, també vaig
entendre aquest sentiment de què he parlat abans, de pertinència. Perquè aquest
és un sentiment que res té a veure amb els estels (tot i que ella ho cregui),
sinó amb les arrugues del voltant dels ulls. O de la barba blanca, en el meu
cas.
La barba blanca
t’ensenya que el món és ple de Julietes, que cap Julieta és perfecta, que les
Julietes també es desenamoren, que el que val la pena d’un lloc són aquells ‘uep, com va?’ asèptics, saber qui és el
mort, i el costum del renou que fa la cussa de la veïnada cada dia a les vuit del matí. I als experiments
els comences a agafar respecte i les brusquedats emocionals et comencen a fer
por. I per això, tot allò que tenia d’emocionant ser més bohemi, viure pel món
(sigui a Palma, a London o a Sharm El-Sheikh), i enamorar Julietes, amb el
temps la barba blanca (o les arrugues del voltant dels ulls) t’ho tornen
angoixós. I la gent torna a casa, i als seus. No només per Nadal...
Ah, per cert,
això. Bon Nadal. A tot Sineu i a totes les meves arrels. I a les que heu estat
en algun moment ‘Julietes’. I també, òbviament, a la resta de gent que rebeu
aquesta rara felicitació en forma de reflexió. Enguany m’ha pegat així. La
culpa la té la protagonista d’aquest escrit. Per cert, gràcies pel teu permís.
Molts d’anys a totes i a tots.
Miquel, desembre
2012
NOTA: Algunes i
alguns rebíeu abans alguna felicitació meua. Una postal normalment. Això si,
artesanal. I amb el missatge personalitzat. És a dir, que tothom rebia una
felicitació diferent. Però els temps canvien i crec que l’any passat ja no vaig
fer res. Vos pas aquesta felicitació, fruït d’un cafè amb una amiga, fa unes
setmanes, i de la meva ‘escriguera’. Feia més d’un any que no actualitzava
aquest blog (ja sabeu que ara vaig –anem!
– de cul amb Díngola, i aquesta també té web, www.dingola.net, on m’espàs les ganes d’escriure). Valgui el relat com a felicitació per a tots
i, especialment, per a totes.
-