Enamorament, Amor, Sant Valentí??? Per qui vulgui, aquí una dosi de 'matadura' pels enamorats...

Quieres sorprender a tu pareja en San Valentín?
Suscríbete ya!!!
Envía alta _ amor al 7271 y contribuirás a que nos forremos

Sant Valentí em fa una sensació semblant a la que m’esdevé quan s’acosten les festes de Nadal. Tothom ha de ser extremadament feliç, obligatòriament. No t’atreveixis a dubtar de l’encant i alegria de les festes nadalenques, que seràs considerat un rar o una rara. Sant Valentí (i Sant Jordi, no sigui cosa que m’acuseu de sucursalista) es també especial, al manco per a totes aquelles parelles enamorades.

Dijous dia 14 els membres de les parelles que disfressen el dia a dia amb certes dosis de romanticisme es faran regalets mútuament, aniran a sopar en algun lloc íntim, es miraran fixament als ulls amb un somriure, i brindaran pel seu amor. Que bonic. Potser avui es discutiran, o dia 15 es tiraran els plats pel cap, però això no té cap importància ja que dia 14, el dia de Sant Valentí, estaran enamoradíssims i seran la mar de feliços. Com també seran la mar de feliços El Corte Inglés, les joieries, les perfumeries, els hotels i les agències de viatges, que tornaran fer l’agost en ple febrer. Negoci molt lloable, ja que es en favor de l’amor. No???

Jo en canvi brindaré ‘por las mujeres que derrochan simpatía’, com diu la cançó de Los Rodríguez, per les ‘meves’ noies (sense para-) que m’entenen, i posats a escriure, ara criticaré els que brinden pel seu amor (quan brindeu, critiqueu-me també a mi, i ja estem en pau).

Per cert, dedico aquest escrit especialment a la Natalia de Bcn, amb qui sovint acabo sempre parlant del mateix... noia (pseudo)meva i (para)noia meva... i potser també la meva musa. No me matis!!!, jajajajaja... Ja me renyaràs després.

(en tot cas no es una carta destinada a ella; òbviament no la posaria aquí!!!, però es tracte d'una sèrie de reflexions sobre coses d'aquelles que sempre acabes xerrant; a veure les/els altres que en penseu de tot plegat)

Negoci, hormones i regal de reis

Les parelles avui en dia duren el que dura una sobrecàrrega hormonal. Fins fa uns anys hi havia quelcom de metafísic en tot això de l’amor, però ara la biologia ha agafat el poder i son els estrògens, la testosterona, l’adrenalina i altres molècules que volten per la sang les que marquen les pautes (i la duració) de les relacions de parella. El consumisme (també en lo sentimental), el capitalisme neoliberal (has de triomfar, has de tenir èxit, has de ser millor que la resta de parelles anteriors que ha tingut el teu o la teva parella, etc.), la innocència (avui s’estila que la gent té una mentalitat unidireccional, mai sotmesa al mínim debat, ni que sigui intern), i la beneitura de la gent, es sumen a aquestes hormones, i la química resultant es explosiva. I una reacció explosiva dura poc, es ràpida, a diferència d’una combustió lenta i gradual. Química pura.

El problema es que la gent es casa per amor. O s’ajunta per amor. O inicia una relació per amor. I clar, després desapareix l’amor i ja l’hem cagada. Les hormones s’han dissolt massa, i ara ja no ens provoquen aquella cara de pardalets i de felicitat celestial que tots tenim quan estem enamorats; ara ja deixen que el cervell faci altres coses profitoses durant el dia i no s’estigui tot el temps pensant en l’objecte de desig; ara ja ens deixen dormir i no només somniar petaneres; i ara ja no ens provoquen aquell comportament ‘d’estar sempre als núvols’ que tothom ens nota però que quan ens ho diuen neguem amb tota la convicció de l’univers.

L’altra dia de pagès, a IB3 ràdio, en la tertúlia dels matins que poso en el cotxe mentre em dirigeixo a la feina (suposo que ningú no dubte que no escolto precisament la COPE), xerraven d’això. No me demaneu qui eren, els convidats a la tertúlia matinal, que no ho se. Parlaven de que Nadal era un dels períodes de l’any en el que hi havia més ruptures de parelles. I feien referència a lo dit en el paràgraf anterior: el consumisme nadalenc es materialitzava també en les relacions de parella.

La parella avui en dia s’ha convertit en un objecte de consum, deien: així com hi ha gent compradora compulsiva, que si s’està uns dies sense consumir entra en una fortíssima ‘depre’ (no recordo com es diu la malaltia aquesta), també hi ha gent que no pot estar sense parella, que no pot viure sense tenir aquell/aquella al seu costat exercint la funció d’ànima complementaria o, al manco, de taronja partida per la meitat i que l’acompanya en el camí de la vida. Es té parella per que toca, per costum, per vici, de la mateixa manera que jo tinc una gateta. A la meva gateta l’estimo molt, confio molt amb ella (tot el que es pugui confiar amb una petita pantera domesticada), i sense ella no podria imaginar la meva casa ni el meu jardí. Si la gateta un dia se’n va de ‘picos pardos’ pel mon i arriba tard a casa, em preocupo per ella, i si un dia no torna em moriré de pena. Facem un exercici d’imaginació i canviem la gateta per la parella. A la meva parella me l’estimo molt, em sento segur amb ella, i en privat les meves neurones del comportament social es poden relaxar (no he d’aparentar res especial, me veu sovint nuu, i puc fer un badall o mala cara quan em peti), i sense la qual no podria imaginar la meva existència (que faria sense ella?). Si la parella surt sovint sense jo, o estic massa temps sense saber d’ella, em poso gelós o desconfio d’ella. Se que les similituds amb la gateta son molt recercades, ho reconec, però crec que no deixen de ser situacions enrevessadament comparables.

El regal de reis per moltes parelles d’aquestes es la ruptura; es com en la tornada de les vacances d’estiu: massa temps junts.

Temperatura sentimental

Després hi ha l’altra possibilitat, la contraria. La gent a la que li costa imaginar poder arribar a complicar-se la vida i l’existència ara que viu tan bé totsol i folla amb qui vol (o millor dit, amb qui li deixa). En realitat aquesta gent es més sentimental que l’altra. No viure en parella no significa que les hormones no facin també les seves filigranes.

Aquí el problema va però de temperatures. La nostra temperatura corporal es de 37 ºC, dècima per amunt, dècima per avall. Si puja un o dos graus més es que tenim febre, o que arribem de córrer una marató, o que acabem de pegar el polvo del segle (tenim el vici de que cada polvo un poc milloret que l’anterior l’anomenem el polvo del segle). Quan les famoses hormones que hem dit abans es dissolen massa, en aquesta gent el cor se li refreda. I va baixant de temperatura, fins que arriba a sota zero. Cor sota zero. Sota mínims. I clar, aquesta genteta sol tenir la puta mala sort que, en lo sentimental sempre li passen putades. I es quan el cor congelat cau al terra, i acaba esmicolat. Cor esmicolat. Cor fet a mil bocins.

Aquesta gent es aquella gent que, després d’esbocinar-se-li el cor, no té cap interès en reconstruir-lo o no troba la goma adequada per fer-ho. I passa anys i segles sense parella formal o estable i rient-se del ‘dia dels enamorats’ (com faig ara jo).

La solitud dels d’aquesta darrera opció es diferent de la solitud de les parelles compulsives, que sovint també es troben soles. Ara, m'he donat compte que això no ho vaig acabar d'entendre del tot en el seu moment. Coses de nens. L’error estava en la manera d'interpretar la solitud. I es que no hi ha pitjor solitud que la que sents quan estàs acompanyat/da. De vegades caiem en el parany de buscar en l'altre el que ens manca a nosaltres mateixos. O busques tenir algú per, de fet, mai sentir-te sol/sola. Hi ha gent que té parella per tenir aquest aspecte de la vida (el sentimental) solucionat. I així és quan estàs sol/sola de debò. I així es com, en dies com dia 14, aquestes parelles celebren lo enamorades que estan. Celebren igualment lo acompanyades que estan, lo felices que son, l’absència de problemes existencials relacionats amb lo sentimental, i que mai no estan soles. Esperarem a dia 15 per tirar-nos els trastos pel cap, d'acord???

Miquel

P.S. Perdoneu els/les que ja tingueu regal comprat, o els/les que vos sentiu identificats amb algun dels dos models (sempre podeu dir que voltros sou d’un model entremig, ni una cosa ni l’altra, total ara no vos sent ningú i jo vos promet no dir res).

P.S. 2. Per Sant Jordi hauré de fer quelcom semblant, però mesclant llibre i roses per enmig de les hormones, la temperatura, els polvos del segle, i la necessitat de parella. Potser puc aprofitar per abordar el tema de l'artificial i antibiològica monogàmia humana, el d'amics 'amb dret a roce' o, més calent encara, el de la fidelitat. Això segur que sí que puja la temperatura de la discussió per sobre dels 37 ºC. Però encara pot ploure molt d’aquí a llavors, i refredar-ho. Així que no promet res.

P.S. 3. Si el problema d’avui en dia es que la gent es casa per amor, doncs quina seria la solució??? N’havia posada una, fent referència a la concepció d’amor i d’amistat que tenen els orientals (els xinesos en concret), però això es feia massa llarg... A més, jo no soc psicòleg ni antropòleg. Si vols saber-ne més, busca-ho amb Google.

P.S. 4. Reconec que he estat excessivament cínic. Promet ser més romàntic en una propera entrega. I parlar d'allò del projecte de vida i tal i tal. :-)

P.S. 5. Si alguna me tenia el regal comprat per dia 14 que no el tiri al fems, que el medi ambient no està per aquests despilfarros; que m'el doni dia 15, val??? jajaja...