dimecres, 21 de juliol de 2010

l'amor es una mala guerra

(per qui me segueix, això es només un esborrany)


Caiguda de la tarda
Ones que venen i van
Ones dolces, ones punyents
Ona singular que me derrota
I no veig manera d’atrapar

Van i venen, venen i van
I guanyo jo o guanyen elles
Lluita eterna per atrapar-les
Se m’ha acabat el temps d’heroi
Jo ja no vull batallar més

Que l’amor d’heroi es una guerra
I jo ja cerc la pau
Que no m’arriba l’ona singular
Aquella que, sense fer renou
Vol compartir l’espasa amb mi

Caurà la nit plàcida
Quan l’ona singular me doni pau…
Guardarà la meva espasa
Però m’haurà ferit el cor
Mort l’heroi, s’acaba la guerra


Estic rar. Creure que l’amor es una guerra no sembla que sigui cosa meva. Però després de reflexionar-hi (i algú que m’hi va fer reflexionar), no se si ja me’n queda dubte. Càstig etern, lo de la guerra de l’amor, quan el que somnio jo es pau. Hi ha amor pacífic? On es la meva ona singular? On s’acaben les anades i tornades, i la mar queda en calma?

1 comentari:

Grocdefoc ha dit...

Trobo encertada aquesta metàfora, aquesta comparació que fas entre la guerra i l'amor, i els símbols que vas assenyalant (l'ona singular, el voler compartir l'espasa,...), i el contrast... cerques la pau però és com si ja sabessis que si la trobes s'haurà acabat l'heroi que també vols ser.
Jo penso que l'amor esdevé pacífic quan s'han experimentat prou batalles (batalles necessàries per a entendre ben bé què és això que en diem amor; i batalles no per a guanyar un o l'altre, sinó per poder arribar a un punt de comprensió i afinitats, d'enteniment i acceptació, batalles per anar creant un espai on tots plegats puguem viure en pau i harmonia. Però és cert que, perquè es donin aquestes circumstàncies, s'ha de trobar l'ona singular que arribi a la nostra platja i s'hi quedi per sempre.
M'ha agradat llegir-te.